Quan estudiava als Estats Units, els europeus érem aquells individus que, davant la capacitat ianqui de resumir l’ètica aristotèlica en cinc línies o de ventilar-se un segle en un sol paràgraf, estarrufàvem el nas, respiràvem fons amb aires de superioritat moral i reivindicàvem que sota cada mot hi ha tones de bibliografia. Els europeus sabíem esperar, aquesta era potser la nostra principal virtut, i així deixàvem consumir el vespre mentre els novaiorquesos s’emborratxaven a la happy hour, per –de nit, amb la ciutat ja apagada– sortir al carrer i reivindicar-hi l’hegemonia del somriure. Els del vell continent ens fotíem de tot i ens encantava veure la cara que els quedava als americans quan escarníem l’Holocaust, i fins i tot ens atrevíem a fer acudits de les fosses comunes. Ells tenien armes i pasta, però nosaltres regnàvem solitaris en la supremacia del somriure.

Veient ahir aquest romanço dels vint-i-set estats a Roma, pensava que allò que ha acabat matant la meva Europa no és pas la globalització (els Starbucks que han substituït progressivament els cafès dels quals parlava George Steiner), sinó la pèrdua de l’ús de la ironia per tal de riure’s d’ella mateixa. Se’m fa profundament incòmoda aquesta identitat fatxenda que oblida els morts a Sarajevo, convertits fa un temps en navegants errants que arribaven quasi ofegats a Lampedusa i, més recentment, en exiliats de la guerra siriana. Aquesta Europa que fa com si res, que no s’immuta amb el Brèxit i que davant de qualsevol crítica endolla el play amb la Novena de Beethoven ja no pot interessar ningú. Només hi va faltar el pobre Rajoy, regant-ho tot amb la seva increïble i persistent mediocritat de registrador: “Europa es el mejor lugar del mundo donde puede nacer un ser humano”.  

Mentre Europa intenti justificar la seva letargia amb discursos xarons com el d’aquest cap de setmana, contraposant una identitat col·lectiva que ja no existeix a l’auge del discurs populista i xenòfob, l’esclerosi del projecte comú seguirà inexorablement. Que la majoria d’estats nació de la Unió Europea hagin estat incapaços d’afrontar-ne el col·lapse, o que l’hagin intentat resoldre mirant cap a una altra banda quan es parla de la seva democratització (com resulta evident amb el “problema català”, que Rajoy va intentar ficar com un lladregot al text comú rubricat a la capital italiana), no genera ni un sol bon presagi. Europa no se l’ha carregada la retòrica de Nigel Farage, ni ho farà Marine Le Pen si guanya les properes eleccions franceses, sinó la seva pròpia pedanteria fatxenda. Avui Europa no ens serveix, en definitiva, ni per a diferenciar-nos d’allò que crèiem aliè.

Dels meus temps d’estudiant han canviat moltes coses, principalment la capacitat que tots tenim d’edificar com vulguem la nostra identitat, sense coaccions ni dialèctiques tramposes, i el fet de poder habitar tot el món a través de la tecnologia, sense que la proximitat geogràfica sigui realment vinculant. Per tot això, entre moltes altres coses, he deixat de ser europeu, sense vessar una sola llàgrima.