Pedro Sánchez ha caigut en l’error més elemental i imperdonable que pot cometre un polític d’aspiracions renovades: assenyalar els poderosos que s’amaguen ben contents entre la boira de la tirania per esmenar-los la bugada. Xerrant encara plorós amb el reporter oficial dels desheretats, Sánchez situava el focus de la seva desgràcia en César Alierta, l’aparell del PSOE i aquell full parroquial dels bancs que fa dir-se El País. Ni Pablo Iglesias, que ens acostuma a sermonejar sempre contra una indeterminada casta, havia comès mai una temeritat semblant, conscient que per tal d’escampar el seu nou comunisme arreu d’Espanya no en tenia prou amb La Tuerka i havia de conquistar el Grupo Planeta. Sánchez ha comès un error de llibre, que a Madrit no es perdona: posar nom a les coses que tothom sap, assenyalar qui és feliç en l’anonimat de les grans decisions i qui estima el poder en solitud com la gèlida princesa Turandot, que tallava el cap a qui gosava adreçar-se-li.

Ja fa dies que Sánchez sembla català i ha fet de la llàgrima el seu símbol. No deu recordar els temps en què tot aquest establishment, ara tan horrorós, li va servir per convertir-se en secretari general del PSOE. Li deu haver fugit del cap, ai!, memòria, l’època de quan Cebrián encara era dels seus i la federació andalusa li pagava les fantes. Deu pensar-se que fent el ploricó tornarà al podi, pobre Pedro, però això certifica de nou que no té ni puta idea de què és Espanya, un país que controla i fomenta les alternatives només per excitar les baixes passions i acabar refermant molt més el sistema. Que la majoria de diaris de la capital s’hagin irat molt més amb els cinc minuts esplèndids de Rufián al Congrés que no pas amb la traïció del PSOE als seus electors és prou explicatiu. Sánchez vol ser president després d’haver gosat posar noms als homes de negre i d’haver recordat als ciutadans que qui paga mana: no arribarà gaire lluny, creieu-me.

Li deu haver fugit del cap l’època de quan Cebrián encara era dels seus i la federació andalusa li pagava les fantes

Que la majoria d’opinaires i cagasentències de la tribu s’hagin entendrit com unes lloques amb les llàgrimes de Sánchez mentre esmenaven la duresa de Rufián demostra que molts independentistes encara estimen més els màrtirs que no pas els guerrers. Els homes lliures mosseguen, no ploren, perquè quan somiquegen diuen coses rares com que Catalunya és una nació i que el fet diferencial i que tal cosa i que tal altra. Pobre Pedro, mireu si va mal encaminat que ja parla com un Iceta resident a Madrid. Assenyalar els poderosos i donar carta de nació a la tribu! Quin error més palmari, fins i tot per un poca-cosa socialista.