Per Madrid corre la brama que Pedro Sánchez prepara una alternativa governamental a Mariano Rajoy amb l’ajuda de Podemos i dels independentistes catalans, la qual cosa implicaria, per ordre cronològic, la no celebració del referèndum de l'1-O, una gran mobilització ciutadana a Catalunya causada per la prohibició, i una moció de censura posterior que Sánchez guanyaria amb l’ajuda de Convergència i d’Esquerra sota la condició de celebrar-se un referèndum pactat. Diu la llegenda que Sánchez només acceptaria un referèndum no binari amb diverses opcions, entre les quals s’inclouria la hipotètica millora de l’autogovern català i la independència, que només s’assoliria si s'aconseguís un 50% del vot. Sánchez podria fer-se passar així com a demòcrata i mantenir unida Espanya sense l’ajuda de la policia mentre que el nacionalisme tranquil aprofitaria el referèndum (que podria guanyar-se, però no amb marge suficient) per respirar amb una ampliació del govern que provoqués un canvi constitucional a la carta.

 

La certesa del rumor m’és absolutament indiferent, perquè el jefe em paga per escriure i no pas per fer de futuròleg, però que la dreta mediàtica especuli amb el perill d’una presidència de Sánchez a pocs mesos del referèndum exemplifica perfectament la indefensió del PP davant la convocatòria d’un plebiscit vinculant que només pot impedir mitjançant la repressió judicial o deixondint la Guàrdia Civil. De nou, Rajoy i el seu nucli dur responen a cops de garrot les (suposades) aspiracions plurinacionals del PSOE, parapetant-se en l’art d’escampar la por. Quan Maragall va voler federalitzar l’Estat amb l’aprovació d’un estatut que superava clarament una Constitució dissenyada per enaltir el centralisme, Rajoy i els seus van iniciar un procés de signatures contra l’autogovern català, que va derivar paradoxalment en estatuts quasi calcats com ara el de València. Ara, des del poder, el missatge dels plomaires de Rajoy repetirà els atacs que va patir Zapatero amb l’Estatut: si Sánchez arriba a ser president, Espanya es trenca.

 

La por a un govern multipartit presidit per Sánchez és una de les darreres armes amb les quals el PP voldrà tancar les seves files i intentar evitar el referèndum. Com ja vaig escriure fa pocs dies, la determinació sobiranista vindrà acompanyada de més histerisme espanyolista, i una de les primeres manifestacions de la histèria acostuma a ser la paranoia. Mentre el PP alimenta la paüra d’un govern en disbauxa “dels que volen trencar Espanya”, a Sánchez l’operació ja li va bé: podria servir-li per a restaurar l’antic catalanisme i reflotar la sectorial del PSC. Que Miquel Iceta es passegi darrerament pel país amb Duran i Lleida i coquetegi amb ressuscitar el moderantisme sociovergent no és cap mena de casualitat. Davant de tot aquest joc de despropòsits (perquè tots sabem que Sánchez acabaria igual que Zapatero, passant el ribot per qualsevol aspiració que situés els catalans en superioritat competencial sobre andalusos i extremenys), la reacció del sobiranisme només pot ser la mateixa: persistir en el referèndum.

 

Com ja va fer ZP, Sánchez intentarà jugar amb la carta d’una dreta immobilista per tal d’excitar l’ànima adormida de la tercera via a Catalunya. Ara sí, diran els socialistes, ara sí que Catalunya torna a tenir un aliat a Madrid. Com sempre passa, Espanya només fingeix refredar-se de modernitat quan Catalunya esternuda amb la secessió com a hipòtesi plausible. No és demanar gaire als nostres polítics que, si més no, no gosin parar gaire atenció a aquesta enèsima trampa.