Les doctes cocteleries barcelonines –d’entre les quals actualment sobresurten de manera evident el Collage, el Paradiso i el seu recent nascut germà petit, el Dr. Stravinsky (Mirallers, 5)– estan de dol, mancades de gràcia per un defecte aliè. De fa temps, i no només als temples de la mescla capitolins, sinó de nit, en qualsevol establiment de la ciutat, a les barres de Barcelona no hi ha ni una dona sola. Entenc perfectament que les femelles barcelonines es resisteixin a prendre un còctel sense companyia en una barra, cansades de la repulsiva intromissió dels mascles de l’urbs quan les veuen soles, fatigades amb la insofrible recerca de conversa dels ploms masculins de la ciutat, i que prefereixin consumir alcohol en grups de Milfs o sexualment mixtes. Però em costa molt de creure que hi hagi dones que (com m’han contat moltes coetànies, sovint imbuïdes d’un masclisme tant o més absurd que el dels homes de la tribu) s’evitin conscientment el plaer de beure soles un Negroni o un Mint Julep primaveral el vespre, davant la vergonya que els provoca veure’s desemparades o els malentesos que encara avui pot despertar una ànima femenina que visita una barra com si busqués la companyia d’altri.

Una dona sola, en una barra, és l’únic paisatge de Hopper que ha sobreviscut la crema, una fembra que només se sustenta en la fusta d’una cocteleria és la millor escultura que hom pot fer a l’enigma. Ja n’hi ha prou de bars i indrets on només hi ha converses de mascles, amb la seva repulsiva insubstancialitat, i de grups de senyores que enalteixen els problemes de la vida intentant imbuir-se d’esperit tràgic. Ens calen bars i cocteleries en què els barcelonins abandonin el processisme mental al què la política els ha sotmès i hom torni a recuperar el costum de sortir sol a experimentar el plaer de beure i de fumar. No hi ha res més bell, de nit, que la terrassa del meu estimat bar Belvedere, la qual s’omple del gest i de les invencions del mestre cocteler Ginés Pérez, gairebé sempre en companyia d’homes sols, i caldria també que fos amb dones soles. On són totes aquestes dones aïllades del món, que una vegada finalitzada la jornada laboral decideixen recloure’s a casa en una mostra d’estoïcisme barbàric? On són les dones fortes i independents que, alliberades de la pesadíssima càrrega d’haver de criar fills, i de l’encara més repugnant tasca de cercar-se un marit fecundador, haurien de regnar la nit?

No hi ha res de més bell que un Manhattan que s’escoli a les voreres d’uns llavis femenins, roig i negre, perquè no hi ha cap cosa més digne pels baristes de la ciutat que jugar a endevinalles

Que no s’esveri ningú, car volem dones soles a les barres de Barcelona no pas per importunar-les amb el nostre dandisme de tres al quarto, amb la nostra estúpida i risible xerrameca nocturna, preludi de babes infantils i disquisicions avorridíssimes. Volem tornar a veure dones soles a les cocteleries de la ciutat pel pur plaer de contemplar el gaudi fet carn, perquè no hi ha res de més bell que un Manhattan que s’escoli a les voreres d’uns llavis femenins, roig i negre, perquè no hi ha cap cosa més digna per als baristes de la ciutat que jugar a  endevinalles i escatir la voluntat d’una dona amb el còctel adequat. Estem tips de topar-nos amb la solitud masculina, de fet nosaltres som aquesta inútil i absolutament pèrfida solitud vomitiva, a totes les barres de la ciutat. Barcelona necessita abandonar ben aviat aquest cruelíssim usatge segons el qual les dones no poden oblidar la seva existència en una barra, aquesta creença absurda de tribu castrada segons la qual una dona pot ser consellera, primera ministra o científica eminent però no pot gaudir del seu descans en una barra de bar, sola davant del nèctar escollit. Dones que em llegiu amb avidesa, moltes i diverses, torneu a la solitud de la barra.

Només demanem, ai las, poder observar-vos, en silenci i pregària. Que així es faci la nostra voluntat, encara que sigui la darrera, malsana i egoista.