Diu en Hegel que les èpoques només s’entenen quan es troben al seu ocàs i no seré jo qui el contradigui. No sé si el Parlament va viure ahir la mort de l’autonomisme, ni puc vaticinar si la tribu serà lliure tot just demà passat, però sí que puc notar que hem arribat a la fi d’una forma de fer política que ha configurat tots els nostres anys de formació. Ahir la majoria independentista va aprovar de ben segur la seva última regulació amb tuf espanyol i l’anomeno així no pas per menyspreu als nostres futurs antics compatriotes, sinó perquè la llei de Transitorietat és un text bastant prescindible, l’únic mèrit del qual és assegurar feina i sou als funcionaris de l’estat que han treballat a Catalunya durant lustres: recepcionistes, jutges i professors universitaris (ho diu el text, creieu-me!!!) conservaran la seva cadira i tindran la compra del súper assegurada. Sincerament, no sé què més volen.

Tots els finals tenen els seus personatges risibles i allí teníem el pobre Coscubiela, afalsetant la veu quasi com la virreina Soraya, en una pantomima risible d’allò que havia estat un fill del PSUC i que ara es dedica a parlar com un advocat de l’estat. Això d’ahir va ser com un segon polvo innecessari després del gran orgasme de la signatura de la convocatòria del referèndum, l’acció política més transcendental d’aquest invent que, amb mala analogia literària, hem anomenat procés. De la maratoniana sessió em va cridar especialment l’atenció el speech d’Alejandro Fernández (PP), qui advertia commocionat als diputats del ‘sí’ (entre els quals deia tenir-hi fins i tot “amics”) dels perills que afrontaven. Això ha estat el règim del 78: algú que pretén aniquilar-te mentre et declara estimar-te com la teva mamà. Amb amics d’aquesta categoria, qui necessiti enemics no hi toca gaire.

Tot això que hem viscut aquestes darreres quaranta-vuit hores és subsidiari de la determinació de Puigdemont, Junqueras i el govern de la Gene a mantenir la paraula donada als ciutadans. Si ells s’acovardeixen, Arrimadas i els seus tindran raó. La lideressa del ‘no’ va tenir una intervenció gloriosa, pobreta meva, en què ens va recordar repetides vegades que Santaco no és Ripoll, i té més raó que una santa, perquè al poble els indepes es converteixen a l’unionisme en virtut d’unes faldilles i a l’extraradi cada dia hi ha més secessionistes que xerren espanyol. La fi d’un règim té quelcom de risible, l’ocàs d’una època acostuma a semblar un acudit. Com he dit manta vegada, l’acabament del procés només ens pot regalar coses bones: o complim amb la paraula tots plegats i aguantem la repressió amb capteniment o jubilarem a tota una generació política, per incapaç.  

L’autonomisme s’ha fet molt llarg, molt pesat, i ens ha fet arribar tard a les cocteleries. Si tot això acaba bé, serem conscients de fins a quin punt hem arribat a perdre el temps inútilment. Espero sincerament que els nostres joves puguin tenir una maduresa millor que la nostra i que no passin el millor temps de les seves vides havent d’explicar per què viure en llibertat és el més normal del món. Quina sort, que això s’acaba.