L’obsessió del sobiranisme per incloure els comuns al referèndum d’autodeterminació explica molt més les pors i els complexos de Junts pel Sí a l’hora de tirar endavant la votació que no pas el desig persistent d’allò que la cursileria processista anomena eixamplar la base. Els nostres líders obliden sovint que si el referèndum és la idea més clara i distinta per saber l’opinió dels catalans sobre la independència és justament perquè la votació supera la lògica tradicional dels partits autonomistes. De la mateixa faisó que la majoria d’actius independentistes s’han vist superats per una votació que no s’incloïa al full de ruta del 27-S i que han acabat acceptat per la pressió dels ciutadans que no volien ser esclaus de la seva dialèctica misèrrima d’interessos, l’electorat dels comuns no esperarà res semblant al permís dels seus líders per fer costat a una votació.

De fet, la millor forma d’obligar Colau, Domènech i tots els hereus de la puta i de la ramoneta a significar-se pel referèndum és, simplement, fer-lo d’una vegada. Com ja va passar el 9-N, la hiperalcaldessa de Barcelona no podrà deixar de secundar amb el seu vot una mobilització ciutadana rupturista, a no ser que vulgui caure en el llenguatge de la casta i fer així costat a la policia espanyola. Els líders han d’entendre, i perdoneu la insistència, que el referèndum és bo perquè limita la seva autoritat i la de les cúpules dels seus partits. De fa temps, fins i tot PP i Ciutadans ja tenen la meitat dels seus electors donant suport a un referèndum pactat, la qual cosa exemplifica per enèsima que la gent ja no s’està d’hòsties quan li toca exercir el seu vot i que unes elits de partit formades per una desena de persones no els diran què han de fer quan el seu Parlament els crida a les urnes, si ho fa de veres.

No crec que existeix ni un sol votant d’Ada Colau que renunciï a fer-se escoltar si l’administració catalana el convoca a les urnes

Podem passar-nos dies i articles blasmant la posició d’una esquerra com la dels comuns, que es diu rupturista en qüestions com el dèficit bancari europeu o la independència de les dunes del Sàhara, mentre contra Espanya manté posicions d’un legalisme pactista digne del PSC de tota la vida. Però això és el de menys, perquè el referèndum no apel·la als polítics, sinó als electors. En aquest sentit, més enllà de posar data i pregunta, seria importantíssim que la Generalitat convoqués la votació des de la més estricta neutralitat institucional, amb un pressupost per a la campanya del sí i la del no i amb una consegüent distribució d’espais electorals i debats oberts a la ciutadania, a fi que tothom pugui explicar l’orientació del seu vot de forma lliure. No crec que existeix ni un sol votant d’Ada Colau que renunciï a fer-se escoltar si l’administració catalana el convoca a les urnes.

Els comuns van i tornen com una de les excuses predilectes del sobiranisme amb tal de no moure’s de la indefinició. Afortunadament, i així ho espero, la ciutadania superarà totes aquestes ambigüitats pressionant per tal que se la consulti. Perquè els electors, en aquest referèndum i en tots, no són el problema sinó la solució.