Així com la decadència d’Amèrica s’expressa en uns comicis on els ianquis es veuran obligats a escollir entre una candidata lobbista i un contrapès tan llibertari com groller, el crepuscle d’Espanya es palesarà d’aquí a ben poc en un govern corrupte, investit i blanquejat per una gestoria provisional nascuda d’un cop d’estat matusser. Mentre Hillary només podrà ser finalment presidenta dels Estats Units gràcies a la tàctica de caricaturitzar el seu rival com un agent de l’anti-política, per mantenir-se en el poder Rajoy ha hagut de matar un secretari general que havia insinuat precisament el pecat de la negociació política. En temps d’aperduament, Espanya es tanca en l’afusellament públic, fagocita el bipartidisme en una sola massa corporativa i aplica el codi penal contra els organitzadors d’allò que els polítics del PP havien definit sorneguerament com una simple botifarrada.

Rajoy és un polític excepcional, capaç d’haver orquestrat magistralment tot aquest compàs d’espera mentre la gent més ingènua li comprava la imatge d’home indiferent, com si orientar el poder judicial a la caça de l’independentista fos idèntic a cascar-se una migdiada. Els buits de poder són fantàstics perquè permeten mostrar nuament els interessos i les pors d’un Estat: ja sabíem que l’oasi espanyol de l’Íbex desbloquejaria tard o d’hora l’atzucac electoral, però l’important d’aquests mesos sense govern ha estat comprovar com la bel·ligerància contra l’independentisme pujava exponencialment al perill d’una nova pròrroga electoral. Fins i tot els polítics joves i indies del PP han fet seva la consigna post-franquista del govern central: hem pogut arribar a negociar amb terroristes, però amb una caterva que pretén muntar un referèndum, ni aigua i a la presó.

Si no voleu que Puigdemont sigui el nostre Sánchez particular, poseu les urnes de debò i prepareu-vos per la batalla

Així com l’error de Rajoy ha estat pensar-se que salvarà l’ocàs de la democràcia espanyola guanyant cada nou match point amb l’excusa de mantenir la pàtria intacta i tancar files (al més pur estil Artur Mas), l’independentisme caurà en la mateixa espiral vomitiva si no és capaç d’organitzar el referèndum d’autodeterminació que ha promès el president Puigdemont. Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi del PSOE és que els canvis polítics per ordir un desbloqueig demanen molta més determinació i cinisme que no pas subtilesa. Si el govern es fa enrere en la seva promesa o la matisa per guanyar temps, Catalunya caurà en el marasme indeterminat que hem viscut aquests darrers dies a Madrid i la nova ambigüitat servirà per tornar a la lluita partidista autonòmica de sempre que acaba convertint la Generalitat en una simple gestora de misèries.

Sense el referèndum, Catalunya es trobarà d’aquí a ben poc temps buscant la seva burocràcia particular per administrar la derrota, lamentant la mort d’un nou messies, l’enèsim, que era tot just a punt de tocar la llibertat. Podem escarnir tant com vulguem la crisi del PSOE, però la vida és molt llarga i d’això de sacrificar símbols polítics per a major glòria de la resistència pacífica és una de les especialitats de la tribu. Si no voleu que Puigdemont sigui el nostre Sánchez particular, poseu les urnes de debò i prepareu-vos per la batalla. O referèndum o gestora.