Després d’autoproclamar-se el Macron català –amb la inestimable ajuda de l’editorialista Màrius Carol, que lloà Santi Vila pel seu afany “d’allunyar-se de corrupcions passades (i d’altres més recents)”– l’actual conseller de Cultura de la Generalitat ha tornat a abraçar la Convergència de tota la vida, el partit que s’escuda en la llei només quan aquesta li proporciona la drecera per continuar trampejant, l’agrupació de l’avi Miquel per la qual sobreviure i defugir els saquejos pretèrits és més important que abraçar l’harmonia tranquil·la de la veritat. Aquests darrers dies ha transcendit que el Consorci del Palau no presentarà acusacions contra Convergència pels 6,6 milions d’euros que, segons els pèrits d’Hisenda i una bona pila de testimonis del judici sobre l’espoli, el partit va obtenir de forma il·legal a través de comissions a la carta de can Ferrovial.

Els vots del Govern al patronat (ajudats per una simptomàtica absència del ministeri) potser no afectaran un procés legal que, ja sigui per la perícia del fiscal Sánchez Ulled o per l’acusació particular, ja té els convergents en el punt de mira. Però hauria estat una ocasió fantàstica perquè en Santi i els moderats convergents (smiley) posessin els interessos de la Generalitat abans que la seva malaltissa partitocràcia. Si Vila i els seus varen votar contra l’acusació a Convergència només pot ser per dos motius: o per desídia, confiant que l’afer no aixecaria gaire polseguera entre els socis d’Esquerra i l’univers comú, o a consciència. A casa ja fa temps que ens afaitem, i Vila ja sabia perfectament que el president del patronat, ai las, resulta ser un individu que té per nom Carles Puigdemont i Casamajó, màxim responsable polític i moral de les disposicions que s’hi dirimeixen.

Es palesa per enèsima vegada que això de la renovació que ha dut el nom de Pedecat no és més que una enganyifa

Amb el vot negatiu, Vila no només intenta allunyar el focus corrupte de Convergència a l’espera de la sentència del cas Palau, per guanyar temps, sinó que taca la imatge del president a qui diu ésser tan fidel. Disquisicions jurídiques a banda, l’objectiu d’inculpar Convergència era defensar el Palau davant de les acusacions que s’havien proclamat en un judici. Vila vota en negatiu perquè vol protegir un espai, el convergent, cada vegada més escanyat. La pregunta oportuna seria on eren Marta Pascal i David Bonvehí (candidat autonomista, etcètera) quan el conseller va prendre la decisió. Si Pascal creu que pot ventilar aquest afer amb una roda de premsa, adduint que l’estratègia de Vila havia estat consensuada pel Govern, a banda de prendre’ns per imbècils, es palesa per enèsima vegada que això de la renovació que ha dut el nom de Pedecat no és més que una enganyifa.

Cada dia es fa més evident que Vila actua amb agenda pròpia, i que moviments com aquests –que, insisteixo, taquen la credibilitat de l’actual Molt Honorable i del seu govern– es destinen a l’objectiu d’aïllar Convergència del seu passat corrupte mentre es pretén l’alehop de restaurar-ne la imatge a través d’un suposat centrisme. A partir d’ara, en definitiva, es fa evident que en Santi és el més radical dels hipotètics líders pedecàtors, car no hi ha res més extrem que no voler canviar l’estat de coses a través d’actuacions polítiques que depenen de tu. Però Vila no es troba sol, ni és un producte que no visqui en un context. S’alimenta d’Artur Mas, que ja especula obertament amb el fet que el referèndum d’autodeterminació es convoqui i no es faci, per manca de garanties o a causa d’impediments físics de l'Estat. En el món de les excuses, en Santi surarà ben tranquil.

Cada vegada que Artur Mas afirma que el referèndum es pot fer, però que cal aplicar-lo del bracet de Madrid i de Brussel·les, al Santi li cau una llagrimeta de felicitat

Nostru Marcon, en Santi, sobreviu no només pel seu inigualat cinisme, sinó perquè a sota hi té una escudella que encara exhibeix els tics de l’ambigüitat política. Cada vegada que Artur Mas afirma que el referèndum es pot fer, però que cal aplicar-lo del bracet de Madrid i de Brussel·les, al Santi li cau una llagrimeta de felicitat. Pot semblar que no tingui res a veure, però l’amor pels equilibris que ha sustentat la vida convergent és exactament la mateixa boirina que du el nostre conseller de Cultura a impedir que s’investigui el partit en el cas Palau. Prioritzant els interessos partidistes a la salut d’una institució cultural, el conseller deixa ben clar que se li’n refot el saqueig sistemàtic d’una de les entitats senyera del país. Pensant més en Convergència que en l’escarni a què s’ha sotmès un equipament musical importantíssim, en definitiva, el conseller mostra les seves prioritats.

Tenim la sort de viure en un país on ja no és notícia que al conseller del ram no li escaigui treballar per la cultura. Però, a partir d’ara, esperaríem, si més no, que si algú gosa comparar-lo amb Macron o un polític similar, experimenti un cert envermelliment de galtes. I que no pari la música, que això promet molt.