Que el concepte d’autodeterminació desbordés la tradicional apel·lació a la independència del sobiranisme va ser la nota més important del discurs de Puigdemont a Madrid. Injectant el dret d’autodeterminació dels pobles al centre del vocabulari governamental (un emparament que, com va recordar el Molt Honorable, encara és reconegut per Espanya a través de la Carta Internacional dels Drets Humans), el president no només ha ajudat a situar la lliure voluntat dels catalans al centre filosòfic i polític del procés, sinó que abandona així les ambigüitats lingüístiques del seu predecessor 129, que mai no havia pronunciat el mot autodeterminació en tota la seva carrera política i encara l’esperem.

Aquesta precisió conceptual va contrastar, no obstant això, amb algunes dosis d’aquell habitual processisme for dummies amb què els nostres representants expliquen el perquè de tot plegat als seus amics madrilenys o, per dir-ho en la seva accepció castissa, la genealogia històrica d’allò del ¿Cuándo se jodió lo nuestro? Aquest discurs, que ara ja és antic i que als espanyols els importa ben poca cosa, mostra la dualitat que s’amaga entre els partidaris de tirar pel dret amb el referèndum i els reticents que encara expliquen la història del divorci entre Catalunya i Espanya a l’espera de commoure esperits de la capital perquè els caigui la llagrimeta i abracin la tercera via amb una oferta d’última hora que no podrem refusar.

Resulta molt positiu que Puigdemont abandoni les temptacions dels pactistes que s’amaguen encara al seu partit i seria bo que el president i el seu equip més íntim matin la retòrica del 9-N per dotar el referèndum d’un caràcter vinculant

Resulta molt positiu que Puigdemont abandoni les temptacions dels pactistes que s’amaguen encara al seu partit (i, malauradament, al seu propi govern) i seria bo que el president i el seu equip més íntim matin la retòrica del 9-N per dotar el referèndum d’un caràcter vinculant. Un d’aquests prerequisits, paradigmàticament, seria insistir en el fet que la votació es pot perdre, que no és pas un aquelarre independentista més que només mobilitzarà els votants del . De fet, una diferència entre els temps de la consulta no referendària de Mas i el referèndum de Puigdemont és que hi ha quasi la meitat dels votants del no amb el cuquet de l’urna que, en cas d’exercir el seu vot, marcarien diferències.

Una vegada feta la convocatòria, el govern hauria de centrar-se a institucionalitzar una campanya binària el més seriosa possible, donant la veu als votants del no en tots els debats i oferint-los la màxima cobertura institucional possible. Cal recordar una vegada i una altra que els contraris a fer un referèndum a Catalunya es troben en la més estricta minoria i radicalitat. A major pressió del dret d’autodeterminació, més s’obligarà Rajoy a fer cara d’enfadat a les rodes de premsa on, paradigmàticament, demostra una vegada i una altra no tenir cap poder real (que no sigui militar) per impedir el vot. A major normalització de l’autodeterminació, la violència dels discursos també es farà més palesa.

Amb la (re)elecció de Sánchez com a capatàs del PSOE, s’ha demostrat la pèrdua evidentíssima de poder de tots aquells que ostentaven la màquina discursiva i política espanyola. Si el PP reacciona amb molta violència contra el referèndum, es pot produir el mateix resultat no només a Catalunya sinó a la resta de l’Estat. El Govern faria bé de contrarestar la impotència espanyola amb una campanya el més positiva possible, que torni a allò que havia fet fort l’independentisme a partir del 2010: l’estructuració d’un projecte il·lusionant i regenerador que contrastés amb la decadència dels grans espais de poder dels estats nació d’Europa. Però, abans que res, i gràcies president, cal normalitzar el discurs de l’autodeterminació.