D’entre totes les iniciatives culturals barcelonines, la Nit dels Museus és sens dubte la més repulsiva i espantosa. Més de la meitat de catalans no ha entrat a una sala d’art en sa punyetera vida i així també la majoria de barcelonins, malgrat el seu persistent esnobisme, malgrat l’afectació dels barcelonins tocats i posats que veuen els cementiris d’aquarel·les com un element decoratiu més de la ciutat mentre es queixen dels preus abusius per a accedir-hi, tot i que que aquesta sigui precisament l’excusa perfecta que els en salva, mentre no obstant paguen entrades quatre o cinc vegades més cares per anar a fer el mec al MOMA i explicar-ho als nebots. Però no, hi ha una nit màgica que transforma l’illetrat en diletant, una nit en què dues-centes mil persones no només visiten un, sinó dos o tres museus en una processó animal, pel simple fet d’estalviar-se la taquilla.

Tant li fot que, de nit, els museus hagin d’alimentar-se (encara més) de llum artificial, la qual cosa dificulta una visió adequada de la majoria d’obres d’art de la tradició occidental, tant és que passejar per un museu entre una manada de visitants amb la rebequeta, corrua musulmana d’Auschwitz, impliqui veure molts més caps i galtes de cul que no pas quadres o fotografies, perquè l’horripilant avarícia dels barcelonins, la persistent i militantíssima gasiveria amb la qual els barcelonins es neguen a pagar les infraestructures que acullen les obres d’art ho podrà tot. I així de nou, un altre any inexorablement, els barcelonins podran estalviar-se vint o trenta euros i caminar contentíssims pels museus, que per comptes d’expulsar-los, encara els organitzaran un pica-pica o amenitzaran el seu moribund passeig amb algun grup de jazz, pobrets músics meus.

 I així de nou, un altre any inexorablement, els barcelonins podran estalviar-se vint o trenta euros i caminar contentíssims pels museus

Només cal repassar la retòrica cursi amb què l’Ajuntament ens encasta la cosa tremebunda en qüestió: “Sales il·luminades. Gent. Veure les col·leccions quan a fora és negra nit o sentir un concert, veure un espectacle… Trobar-te’ls allà aquesta nit, els amics. Anar-hi sol o en família, amb bus, amb bici, a peu… Capgirar el rellotge, la rutina…”. Quan una administració comunica la seva política cultural amb frases coronades per adolescents punts suspensius és que ja hem traspassat la barbàrie i hem entrat al xaronisme institucional. Els punts suspensius, acceptables per acabar WhatsApps i així posar calenta a la matrona, són el mal encarnat en sintaxi. Sales il·luminades. Gent. Quina cosa més sòrdida, complementada of course pel seu conseqüent (i no publicitat) pressupost, que haurem de reconvertir ràpidament a la moneda Mejide, previ ús de la calculadora del frau.

Vivim de polítiques culturals nocturnes, quan de nit el més cultural que hom pot és intentar oblidar el dia i fotre’s un Old Fashioned. Que vinguin en manada als museus, ai las, i si demà i demà passat i l’altre no hi tornen mai més és igual, que nosaltres ja hem complert amb la mandanga anual. Sales il·luminades. Museus oberts a tothom. Gent. El mal, encarnat.