Dematí fumo recolzat a l'ampit de la finestra del saló de casa que s’alça sobre la terrassa de la Fundació Tàpies i, mentre contamino els veïns del principal amb la cendra del puret que m’acabarà matant, admiro la solitud del Mitjó de l’Antoni, sorpresa de turistes del nord enllà que el despatxen amb desgana i objecte risible d’algun grup escolar d’infants que se’l miren perduts i amb curiositat mentre una d’aquelles insofribles educadores culturals els parla afalsetant els aguts com si fossin retardats mentals. Als nens caldria explicar-los que el Mitjó és un objecte paupèrrim que explica com cap altre les misèries de la tribu, una deixalla que –en versió gegantina i penetrable de divuit metres– havia de descansar al Saló Oval del MNAC, però que els convergents d’antes van considerar que una cosa tan pobra indigent no podia conviure amb allò tan cristològic i pompós del Romànic.

Jo els ho explicaria així, als petitons, i els diria que el Mitjó és com la sociovergència, que vindria a ser una colla de nap-bufs malcriats barallant-se tothora per imposar les normes del pati del cole però que, al capdavall, acaben sempre amiguets i repartint-se les nubes. Els adoctrinaria, mentre em mirarien bocabadats, sobre com les obres d’art s’expliquen sempre des del present. Qui li hauria dit al pobre Mitjó, ai las, que l’any 2017 ningú continuaria reivindicant que marxés d’aquest pati on només jo el miro per tornar a la sala d’un museu que la majoria de ciutadans només coneixen perquè els dolentots d’Aragó ens volen robar unes pintures que no visita ni cristu. Qui hauria de dir, estimats infants, que l’exili del Mitjó –reduït i abandonat al bell mig d’una illa de l’Eixample, refugiat de segona sense barca– no tindria ningú que el plorés com les pintures de Sixena.

Qui hauria de dir, estimats infants, que l’exili del Mitjó –reduït i abandonat al bell mig d’una illa de l’Eixample, refugiat de segona sense barca– no tindria ningú que el plorés com les pintures de Sixena

Els pitjors exilis són els que t’obliguen a quedar-te a casa. I així viu dia rere dia el Mitjó de l’Antoni. Jo proposaria al nostre regidor Jaume Collboni un retorn al projecte original de construir l’escultura en versió gegantina pel MNAC, ara que tenim una alcaldessa que estima l’art de la misèria i un president de la Generalitat interí i ben llegit que no es despentina per polèmiques estèrils. Torneu el Mitjó al projecte que el volia joiós, car ja en tenim una particel·la a tocar de la Rambla de Catalunya; i pregaria també a les autoritats que guardin el mitjó empetitit, símbol de la misèria nacional i del doble raser amb què tractem això de l’art nostre, i així podré continuar desvetllant-me denit i esguardar la meva petita Estàtua de la Llibertat parisenca, encongida i modesta, des de l'ampit de la finestra on, dia rere dia, penso en totes aquestes coses mentre el fum va consumint-me.

Exiliats a l’Eixample, el Mitjó i servidor passem nit i dia en la intimitat, mentre gastem la vida com éssers estranys que malden per una rèplica digna y gegant d’ells mateixos que mai no arriba. I així anem fent, poesia barata.