El millor restaurant de Barcelona continua essent el Gelida, al carrer Diputació tocant a Urgell. Estimem la modernor i també la deconstrucció de l’escopinya mutada en gelat, només faltaria, però viatjar al Gelida implica reconciliar-se amb les coses bàsiques i abraçar la coreografia del més senzill. El Gelida és un bar cutrot i desangelat on encara s’hi foten esmorzars de forquilla, on el cap i pota és la bíblia i hi ha una galta de porc amb carxofes que no te la menges a Via Veneto, per un preu delirant de tres euros i mig. De fet, a la carta de més de quaranta plats del Gelida no hi ha cap cosa que superi els cinc euros, a excepció del peix del dia, si voleu regalar-vos uns sonsos que es desfan engrunats com un roquissar ple de mel o un verat, peix inservible, diu el tòpic, però que a les mans de nostru Santi sembla un passeig descendent amb la llengua per la panxa de Cleòpatra.

El Gelida, no obstant això, és un restaurant d’entrants, car això dels segons plats a casa sempre ens ha semblat de comptables que fan el rotet. Procureu que us atengui la Laura, la cambrera més eficient i dolça de Barcelona, i pregueu-li que vagi sembrant la taula sense aturador. Primer les anxoves, després una mica d’embotit carinyós, per passar sense més simfonies als macarrons, a la boletada i a la meravellosa truita de sobrassada o de fricandó. Al Gelida hi retrobareu el plaer de menjar un primer de verdura canònica, ja sigui mongeta tendra o un bròquil tintat de carn salada, agredolç com les anques d’una cupletista. Regueu-ho tot amb vi de Gandesa i, si podeu, demaneu taula a l’interior de la cuina, on tot és alegria, crit i sarsuela. Encabat, remateu la coda amb un flam de mató i un orujo de ferida.

Si hagués de dur un amic forà a menjar en un indret de Barcelona per explicar-li la ciutat sense mots, triaria el Gelida a ulls clucs

El Gelida em fa ben feliç, car hi acostumo a anar acompanyat dels escriptors que més estimo, primordialment del meu collonador celestial Adrià Pujol, autor dels ja canònics Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, i darrerament hi afegim gentussa perquè les taules desbordin encara més teca: nostre excels compositor Joan Magrané, el poeta del foc Jaume C. Pons Alorda i el meu germanet de pàgina Enric Vila ja formen part de les reunions habituals del Gelida, i amb ells és un plaer exercitar-se en l’art de l’insult creatiu a la terrassa, afavorits pel fet que –de tant en tant– creua la cantonada un redactor del diari Ara que ens regala el plaer de poder-lo blasmar. Dinar-hi amb ells és un plaer tan excels que no val la pena fer res més durant tot el dia i que el vespre arribi tranquil en forma de sesta. 

Si hagués de dur un amic forà a menjar en un indret de Barcelona per explicar-li la ciutat sense mots, triaria el Gelida a ulls clucs, abans de qualsevol mariconada pretensiosa del tipus Dos Palillos. Al Gelida estic tranquil i m’ho passo bé, jo que darrerament tinc aquesta dèria del plor i l’obsessió d’anar capcot per l’Eixample. Si visiteu el Gelida, el millor restaurant de Barcelona, dediqueu-nos un breu aplaudiment, desfermeu la nostra complicitat amb una mirada o dediqueu-nos una fitada d’enuig que dissimuli la vostra enveja sideral. No tingueu por, car ja formem part de la carta com si fóssim una dona barata. Preneu i beveu-ne tots, que aquesta teca és la carnota que vesso per vosaltres, la sangonera que faig lletra per tots els homes en remissió del seu pecat. Us ho ordeno: gaudiu i no mireu enrere.