Mentre el primer cafè del dia em deixondeix i m’arrasa la gola, escolto Enric Millo a can Basté. Amb tota la depressió que comporta llevar-se, palesar que continues viu (amb tota la corrua d’accions consuetudinàries que això comporta, com ara esmorzar i anar informat pel món), escoltar el virrei espanyol a Catalunya sempre és un plaer, perquè tu pots considerar-te poca cosa, fracassat i amoral com un pedrot, però dubto que existeixi una cosa tan ruca, xarona i cínica com el pobre Enric Millo, un home capaç d’afirmar la sobirania de la tribu els anys vuitanta, quan feia de crossa a Duran i Lleida, i que ara sobreviu com la cara més amable (per tant la més hipòcrita) de la repressió antidemocràtica contra els ciutadans de Catalunya. Que Millo tingui al·lèrgia a la independència no és gens estrany: són vint-i-tres anys, pobret fill meu, cobrant un sou públic i jurant obediència al rei.

De l’entrevista amb Basté, m’ha sobtat com Millo insistia especialment en el fet que té una relació molt cordial amb el president Puigdemont o, com es diu en aquests casos de manera un pèl frívola, fins i tot una certa amistat. Darrerament, veig molts diputats i líders del PP que insisteixen en la mateixa cançoneta de la cordialitat personal i jo, per aquestes coses de la vida, em pregunto com es deuen sentir aquestes personetes en allò més íntim del més íntim d’ells mateixos quan, de forma oberta, especulen amb el fet d’ajudar a fotre els seus amics a la presó. Perquè intueixo que, segons Millo i companyia, existeix un concepte de la fraternitat que no exclou haver de visitar els col·legues que has enviat a Can Brians, dur-los uns entrepanets que millorin el menú fastigós amb què s’emboteix els presos i fins i tot tenir-hi un vis-a-vis per veure de bracet un partit del Girona F.C.

Millo no té cap problema a reprimir les llibertats més elementals dels ciutadans de Catalunya

El nostre fantàstic present s’ha entestat a mostrar-nos com el feixisme i la repressió, lluny de discursos histèrics a la faisó hitleriana, acostuma a disfressar-se de formes amables i d’un tuf de falsa cortesia. Tant Millo com els seus col·legues del PP han entès que la judicatura estatal no podrà aturar el referèndum de l’1-O si el president Puigdemont i el seu govern compleixen amb la determinació que han promès als ciutadans. D’aquí aquest llenguatge que combina el totalitarisme judicial i la pretensió cada vegada més ridícula de fermesa política amb la cursileria de les bones formes i tota aquesta mandanga de l’amistat. De fet, Millo no només haurà d’afrontar el dilema moral de reprimir allò que anomena els seus amics, sinó d’afrontar el pes d’haver de mirar la cara al seu germà (independentista convençut) i justificar-li la purga als dinars de família.

Ara ja sabem que Enric Millo és capaç de dur a la garjola el seu amic Puigdemont amb la mateixa cara de no haver trencat mai un plat que fa quan acompanya Soraya de tapes per Barcelona. Ara sabem que, per conservar el seu petit sou de merda i la seva condició de virrei, Millo no té cap problema a reprimir les llibertats més elementals dels ciutadans de Catalunya. Ara sabem, en definitiva, que Millo és d’aquell tipus de gent que podria matar-te mentre t’acaricia. Amb amics així, certament, qui collons necessita enemics?