Cada dia del món, havent dinat, baixo caminant la Rambla de Catalunya fins que, avorrida de la seva bellesa quasi europea, la via cau desganada a la plaça de Catalunya, lletja com ella sola; continuo el camí pel seu cantó dret entre turistes, manters que esprinten amb parsimònia escapant de la bòfia i adolescents que et fan preguntes d’enquestes inútils tot emprant insofribles diminutius; després creuo el semàfor maratonià del carrer de Pelai i guipo la gentada que mira la Rambla per primera vegada a la vida, amb un entusiasme d’infant encapritxat, com si hom hi veiés una portalada gòtica que es desplega horitzontalment i màgica fins a tocar el mar per art de màgia. Cada tarda, és així com us ho escric, creuo la Rambla fins arribar al carrer de la Canuda, on s’amaga sumptuós l’Ateneu Barcelonès, que se’n fot del bullici ciutadà amb una voluntat d’oasi, ideal per a lectors i mandrosos.

Cada dia hi passo... menys ahir quan, per puta casualitat de la vida, a l’hora que sempre baixo a l’Ateneu era a casa escrivint-vos un article que els fets van transformar ben aviat en frívol, estúpid i intranscendent (el podia haver acabat el vespre, però burlar-me d’això del Barça es podia enllestir tot fent la digestió). Ahir no vaig creuar ni veure la Rambla, aquest carrer pel qual, com ens ha ensenyat l’Enric Vila, els barcelonins sentim una barreja estranya de tírria i fascinació: paradigma del turisme de masses, hem escarnit molt de temps les seves corrues de visitants, les consegüents molèsties de circulació i els seus locals sense ànima, però (secretament) tornem a passejar pels seus revolts a la mínima ocasió que se’ns presenta. Això d’ahir, com us podeu imaginar, no només accentuarà aquesta barreja, sinó que reafirmarà que no es pot entendre Barcelona sense la Rambla.

No és casualitat que l’atac terrorista d’ahir ens hagi caigut de l’infern als barcelonins en l’entorn d’uns debats que ha tingut enguany la ciutat però que (com passa amb el tema de la relació entre el turisme i la depredació dels barris o la violència com a protesta legítima dels ciutadans) tenen abast global i es donen a totes les grans urbs del món. Barcelona, diguem-ho clar, no podia encarar aquestes discussions d’arreu sense haver d’afrontar tard o d’hora la del terrorisme, i no pas com una idea platònica, sinó com una realitat que fa mal i atropella la gent innocent. Els terroristes han atacat aquest carrer per la seva força simbòlica i el seu poder de postal: ara és més oportú que mai recordar que la Rambla també ha estat un espai on els catalans hi han abocat tota la seva força de supervivència.

Mentre ahir, a l’hora en que creuo la Rambla cada dia, el telèfon començava a vibrar com un aparell eròtic on es barrejaven precs de familiars i amics, vaig recordar de sobte un 11-S de fa anys, en què –i perdoneu la meva vida tediosa– un soci mig foll que campava sovint per l’Ateneu va adreçar-se’m mentre llegia dematí al Jardí Romàntic dient-me que a Nova York un avió havia destrossat no sé quin coi de gratacel. Jo el vaig prendre per sonat, i creieu-me que n’era, i vaig continuar la lectura fins que, al sortir de la Docta Casa, vaig comprovar com molta gent corria esperitada a mirar allò que tots ja coneixeu a la tele. El món ha canviat molt des de llavors, perquè ahir molts barcelonins ja tenien la consciència de ser una ciutat globalitzada i en molts grups de Whatsapp la frase “havia de passar algun dia” es repetia compulsivament. Equiparar-se al món, és cert, també passa pel dol.

Però el món també ha canviat perquè ara ja hem assumit com a normal que els Estats d’Occident es cohesionin internament apel·lant al perill d’un enemic que sempre els pot atacar innocents sense avisar i d’una faisó cada vegada més fora del control policial: veureu com, d’aquí a ben poc, l’atac terrorista de Barcelona servirà per excitar discursos (unionistes) benpensants que apel·len a la necessitat d’assentar un país amb pocs canvis i que demonitzaran qualsevol tensió social apel·lant a la pax romana. Sé que és difícil, però hauríem de mirar-nos això que ha passat a Barcelona amb la menor dosi de sucre possible, perquè la recepció a l’atac de la nostra ciutat no serà una excepció en la geopolítica mundial. I aquesta línia de cohesió dels Estats, com podeu comprendre fàcilment, no ens és gaire oportuna.

Dit això, demà esmenaré l’error d’aquesta tarda i, només faltaria, tornaré a creuar la Rambla, que a mi aquesta colla de cabrons no em trauran de la meva rutina, de la meva ciutat, de la meva Rambla. Ni de conya.

José Antich
Editorial De sobte, Barcelona José Antich