Una vegada celebrat que l’Ajuntament ens abarateixi els sepelis, l’administració barcelonina ens ha regalat fa ben poc la feliç notícia de saber que l’Institut de Cultura destinarà quatre-cents mil euricus en subvencions per a la restauració de divuit establiments de música en viu a la ciutat. A l’adequadíssim canvi de normativa –que ja permet ampliar els espais sonors en establiments amb llicència de bar, cafè o restaurant que presentin el suficient aïllament acústic– s’hi sumarà la possibilitat de fer música a molts locals sense atacar el descans dels veïns (en aquest país de sords i analfabets sonors la música, ai las, sempre és equivalent a soroll) i Barcelona entrarà per fi en la normalitat de moltes ciutats del món en les quals la restauració és part de l’hàbit natural de molts músics i en les què el foment de la música als locals és un dels aspectes importants de la política cultural.

Que locals històrics de la ciutat com ara la Sala Razzmatazz, l’Almo2Bar o l’Heliogàbal puguin enriquir l’alegria docta dels ciutadans, com així ja feien, sense ser acusats de criminals ja és una notícia rellevant i aplaudeixo que l’Ajuntament adeqüi les seves instal·lacions i que la música viva es tingui com un aspecte bàsic del patrimoni ciutadà. Cal reconèixer la feina de Jaume Collboni i dels membres de l’Icub per la pensada, així com la pencada prèvia de Jaume Asens en allò que, insisteixo, instaura la pura civilitat a Barcelona. Ara només ens mancarà polir un petit detall: que la normalització d’infraestructures ajudi a enterrar la persistent gasiveria dels barcelonins amb els seus artistes i que els programadors de música en viu tinguin la bondat de pagar-los com si fossin éssers humans que mengen dues o tres vegades al dia. Sembla fàcil, però la feina que ens resta és titànica.

La majoria de barcelonins que consideren normal pagar quinze euros per un gintònic o cinquanta per la desconstrucció d’una truita, arrufen el nas quan els toca afluixar deu euros per un concert que els dóna gaudi durant potser més de dues hores o un rascar-se la butxaca per pagar un suplement de pocs cèntims i així amenitzar millor una vetllada en un restaurant. Com que els nanos que toquen s’ho passen bé, que els pagui sa tia, diu un adagi encara repetit massa sovint. Ara que ja comencem a tenir la carcassa dels locals adequada i vist que Catalunya és un país ben curull d’auditoris i equipaments, només ens faltaria omplir-los amb una mica més d’ànima. Els companys músics ja fan prou bé la seva feina: ara necessitem espectadors igualment generosos i per això no valen subvencions, sinó entendre d’una vegada que la música no surt de les parets com per art de màgia.