En un país en què ningú la caga ni esmena els seus errors, és bo recordar que una gran part de l’independentisme (i un servidor de vostès) va comprar ahir mateix erròniament la brama de l’univers Twitter segons la qual el procés  es clouria amb unes eleccions autonòmiques. Val a dir que els indicatius —entre els quals hi havia desercions d’actius joves importants a can Convergència— no eren menors, ni una pura especulació: sabíem que el sobiranisme moderat maldava per aparcar la declaració d’independència, que per primera vegada en anys es parlava d’intermediaris entre el govern i el Club 155 i, finalment, que el president Puigdemont havia considerat uns comicis que va acabar acceptant perquè, com va relatar al seu enigmàtic discurs, implicarien una certa violència. Sigui com sigui, el nostre abrandament fou erroni, i és bo deixar-ho escrit.

Novament, i ve sent habitual en aquest mobilis in mobili en què sovint s’encarna el procés, no ens hem mogut gaire d’on érem. Davant la més que segura aplicació del 155, el Molt Honorable 130 ha volgut que sigui el Parlament qui afronti la declaració d’independència i que ho perpetri amb el vot particular de tots els 72 diputats pel , si és que es dona el cas, la qual cosa és especialment oportuna amb alguns membres del seu propi partit. La nocturna deserció de Santi Vila, i en les properes hores en poden venir més, certifica que el president va de veres amb la declaració, o així pensa el seu nucli íntim. D’aquesta faisó, Puigdemont ja no guanya temps, perquè de temps cada dia en queda menys, sinó que subordina la declaració d’independència a la brutalitat del govern del PP en l’aplicació radical del legalisme espanyol i es posa així a disposició dels seus captius.

A ningú se li escapa que, si la declaració de demà es fa efectiva, el president i el Govern seran probablement detinguts i empresonats, si és que els ciutadans no inicien una resposta no violenta de resistència encerclant totes les conselleries del Govern o el mateix Parlament. Em diuen que l’administració catalana no ha dissenyat una estratègia pel que està a punt de venir, com sí que va fer —i d’aquí l’èxit— en l’organització de l’1-O. Si la declaració tira endavant, la pressió ciutadana serà fonamental en la protecció de les institucions. Si alguna cosa ens va mostrar el referèndum és que si els líders són valents la gent respon. Si d’alguna cosa ha de servir el matí d’eleccions d’ahir és per veure quina serà la ràbia de molts independentistes si els seus polítics no juguen la partida a fons. Si demà ses senyories fan la feina, potser els carrers començaran a ser nostres. Ja tocava.