Com sempre des de ja fa bastant de temps, la CUP ha encertat molt i molt disparant el debat sobre la presència del rei Felip VI de Borbó a la mani de repulsa als atemptats de la Rambla del dissabte vinent. Vivim en un temps de sotracs constants, i el mateix atac ho certifica, però la nostra també és una època d’alliberament en què moltes de les coses que abans se’ns servien sense discussió es posen ara entre parèntesi: fa lustres, ningú no hauria discutit la presència del Rei d’Espanya en una processó com la de dissabte, però ara –palesades les connexions de la monarquia amb règims que subvencionen o toleren el terrorisme gihadista– l’assistència del cap d’estat a Barcelona no només es qüestiona sinó que es pot repudiar sense embuts. Com us escrivia fa dies, quan la gent no té por comença també a desfer-se de prejudicis castradors ancestrals.
Reis a banda, resulta del tot oportú que la mani l’encapçali una representació dels Mossos: la policia ha liderat excel·lentment la captura dels responsables de la tragèdia ramblera i personifica com cap altra cosa la progressiva normalitat del sobiranisme català, perquè no hi ha cap projecte d’estat que no tingui un lligam afectiu ferm amb les forces que hi garanteixen l’ordre (és simptomàtica la queixa d’alguns sindicats policials espanyols protestant per la presència manifesta dels Mossos durant els atacs que donava a entendre al món una Catalunya-quasi-estat). Curiositats de la vida, la reacció policial als atemptats de Barcelona han fet que el major Trapero hagi passat de ser el guitarrista ocasional del Let it be a casa de Pilar Rahola a un referent de la pàtria: aquest ascens meteòric del major a heroi tampoc no és producte exclusiu del seu excel·lent lideratge.
El fet que els serveis d’emergència i els auxiliars sanitaris també tinguin un paper predominant a la mani forma part d’aquesta idèntica presa de consciència: fa ben poc temps, era un motiu d’escarni ben tòpic posar l’excel·lència del nostre sistema sanitari entre parèntesi, però la rapidíssima reacció a l’atac de la Rambla (que seria l’enveja de qualsevol ciutat del món) ha reconciliat la població amb un sector essencial de la cosa pública del qual hom se’n burlava per simple parsimònia. En tot aquest context, és lògic que Felip VI pensi si ha de venir dissabte a Barcelona: el Monarca és de tot menys estúpid i en les seves sovintejades visites a la capital ha vist perfectament com la benignitat que suposava la institució borbònica a Catalunya ha anat desapareixent. Durant els atemptats de Barcelona, el rei no només feia cara de circumstància pel que havia passat a la Rambla.
Una vegada més, insisteixo, la CUP ha marcat el camí. El Borbó, aquesta vegada, s’ho haurà de mirar per la tele, on tot el món podrà contemplar de ben a prop –com si flairessin la Rosa de Foc– les nostres belles policies i els nostres formosíssims infermers. L’estètica no ens perd: ens enalteix i ens fa immortals.