De fa temps, acostumo a defugir l’esport predilecte dels barcelonins, la nostàlgia, passejant pels racons que la ciutat veié morir, com si encara existissin. Resistència de foll, activitat absurda, entro sovint a la botiga Mango de La Rambla, a tocar de l’Ateneu, on abans hi havia la nostra llibreria Canuda, i palpo les calces i les samarretes que ha imaginat el plasta de l’Andic i cosit tailandesos famèlics com si fossin antics volums de l’editorial Selecta. A la Canuda hi vaig comprar el primer exemplar d’Els Vençuts (Benguerel, Xavier) i fullejant Bodegó amb peixos, la primera narració d’Aigua de Mar (Pla, Josep), vaig entonar per primera vegada, desesperat, la frase: com escriu, el maleït fill de puta, no es pot fer millor. I així ho repeteixo avui, no es pot fer millor, no es pot fer millor, mentre arrapo feréstec uns sostenidors i les turistes japoneses m’esguarden com si fos un pedòfil.

A la Canuda, fullejant Bodegó amb peixos, la primera narració d’Aigua de Mar (Pla, Josep), vaig entonar per primera vegada, desesperat, la frase: com escriu, el maleït fill de puta, no es pot fer millor

També hi ha un Mango al Passeig de Gràcia, però jo hi entro encara com si fos el Drugstore, on –amb el meu pare– vaig descobrir per primera vegada l’existència dels borratxos, els deliciosos mamats que sortien del Publi o del Savoy i que vestien pomposos aquelles caçadores marrons de pell que devien pesar vint quilos, ebris pels quals la mort consistia a tornar a casa. Jo no en sabia res, d’això, però ara escric com si ja ho sabés, perquè d’això va la literatura. Aquí al Drugstore també m’hi aturo sovint a palpar bufandes, tot i que en realitat em trobo repassant la primera edició de La Trilogia de Nova York que va comprar el meu pare al quiosc del Drugstore quan a l’Auster no el coneixia ni déu. Ho faig així, recordant la veu del meu progenitor mentre deia a l’Auster el vaig descobrir jo, Berni!, perquè ser pare és això, fer-li creure al teu fill que ets geni i explorador per igual.

Baixant cap a casa, entro al Mango de la Rambla de Catalunya, tocant a València, on abans hi havia els cinemes Alexandra, una sala on hi cabien més de mil persones però que jo sempre recordaré per la petita sala Alexis, l’únic indret de la ciutat on podies veure pel·lícules iranianes de les quals no pillàvem res i on tornàvem a veure el darrer invent de Woody Allen, perjurant-nos que no ens tornaria a fotre la cartera en sa puta vida, el pàjaru. Així d’indignat m’assec encara a l’interior d’aquest Mango, assegut entre les prestatgeries mentre les pubilles que s’emproven la calça em prenen per boig. Jo no em queixo de la mort dels objectes, perquè la ciutat és predació, mort i selva, i per això avui no només us recordo la necessitat de parlar amb els morts (com faig cada tarda a l’Ateneu amb en Garriga, Francesc, mentre fumo un puro), sinó també de conversar amb els indrets.

Així m’evito la nostàlgia, fent-me el boig. Si em veieu palpar la roba, admireu-me en silenci, i –quan no us vegi ningú- imiteu el meu gest imperial, deliciós.