De tant en tant, quan s’estima i resa, l’Oriol Junqueras ens parla de l’amor. Hi ha la versió més naïf de la cosa: preguntat per Jordi Basté sobre si els interessos de Junts pel Sí passaven per fer desaparèixer la CUP i, de passada, carregar-se l’Anna Gabriel, el vicepresident etzibà: “El que vull és que li vagi bé a la CUP, als comuns, als socialistes i a tothom. El junquerisme és amor. Nosaltres ens estimem a tothom! Volem que hi hagi el màxim de transversalitat i diversitat possible.” Diria que Junqueras sap perfectament que la política de partit, que ens agradi o no és l’única que existeix a Catalunya, viu a molta distància d’aquest parenostre càndid de l’amor al contrari. Hi va tornar, fa dies, a la cloenda de l’acte dels vint anys de la Fundació Irla: “Hem après que ens hem d’estimar, perquè res justifica la nostra dedicació a qualsevol àmbit de la vida, com el fet d’intentar fer un món millor.”

Quan es posa sentimental i abraçable, sempre penso en la pròpia versió de Junqueras al Salvados ,en què el líder d’esquerra va dinar amb una família sevillana la mare de la qual, Eugenia, bavejava amb la disposició dòcil i conciliadora del vicepresident. Hi ha un discurs sentimental i xaró, fill del pujolisme, que consisteix a recordar cada dia als espanyols que els estimem moltíssim i que els catalans només tenim problemes amb el seu Estat, no pas amb ells, una corrua de bones paraules que remou el cor fins i tot dels radicals, però que fa que al límit res no canviï. A banda de recordar que al final és la gent qui fa els partits com són, cal entendre que les elits espanyoles sempre s’han sentit molt còmodes amb aquest llenguatge de català sentimental que parla de la política i de l’amor amb aquesta retòrica suada dels suplements de l’Ara, on es tracta les criatures de tòtiles.

Tot aquest llenguatge de l’amor pot servir per mantenir Junqueras en la centralitat política, fent-lo el proper president de la Generalitat autonòmica si el govern que ell lidera en gran part és incapaç de convocar el referèndum, i fins i tot pot anar-li de conya per negociar minúcies amb Soraya; però em sembla poc eficaç, sincerament, tant per a trencar l’estat de coses de la política catalana, com per a fer un sol nou independentista. Sovint temo que Junqueras, catòlic i de ben segur lector de Sant Agustí, pensi l’amor com la caritas, el sentiment que el d’Hipona subsumeix a la recerca perpètua del contacte amb la divinitat, lluny dels afers de la terra i els desigs perennes i sexuats (cupiditas). Parlo d’aquest sentiment de refusar la lluita del dia a dia amb l’excusa d’emparar-se amb un univers que sempre-és-a-tocar però que només arriba a la ciutat dels déus. En vida, res de res.

Per a fer la independència no s’ha d’abraçar l’odi, només faltaria, però aquesta forma d’amor que se li escapa al vicepresident de tant en tant ens fa més dependents del que no arribarà mai. Perquè Déu, malgrat que ens pesi, no existeix: només hi ha coses, homes, dones i interessos. I la independència és això: sobretot, un interès.