El xef Jordi Cruz comet el pecat de regentar un establiment de luxe, a més té pinta d’anar-li bé la vida i segurament, no en tinc ni folla i ara com comprendreu ni em molestaré a buscar-ho, deu tenir una xati que està la mar de rebona. Si ets l’amo d’un negoci que rutlla, al país de l’enveja i de la quincalla de Twitter, automàticament t’has de convertir en un explotador o ser un cabronàs. Cruz ha dit que pels estudiants en pràctiques (mal anomenats “becaris”) és un luxe treballar de franc per als millors xefs del món i, pobret meu, al rei de l’Àbac se li ha imputat tota l’explotació laboral planetària, des dels nanos que pelen patates al Bar Manolo fins als treballadors famèlics que cerquen coltan a les ribes del Congo.

Poc importa que Cruz adopti estudiants que no hauria de tenir al seu restaurant pel simple fet que ells ho han volgut i que agraeixi l’admiració que li tenen pagant-los jalar i catre, perquè això –diuen els de sempre– no és quelcom que t’ho hagis de guanyar, sinó que és un dret adquirit com el pecat original. Cruz ha comès l’error de dialogar amb la cridòria i el rot, amb la genteta que encara no ha entès que l’admiració és el principi bàsic de tot coneixement, i que –de cara a la formació d’un estudiant– és molt més important veure defecar Mozart o Picasso que no pas aprovar crèdits. De fet, l’únic pecat del xef és no cobrar els joves a qui ensenya, com ja fan moltíssims restaurants del món sense tants d’escarafalls.

És aquesta mania persecutòria que ens agafa sovint de voler igualar-ho tot per baix, de pensar que les vieires són culpables de la misèria mundial

Resulta molt fatigós viure en un entorn en què compartir el talent, si és el cas aplicable a Cruz, resulta motiu d’escarni i no pas d’aplaudiment. A mi el xef de l’Àbac em sembla un noiet més aviat impostat i el seu restaurant amb pinta de picadero de l’Empordà amanit amb gelats de formatge no m’interessa el més mínim, però em resulta molt significatiu que un creador que esmerça generositat en deixar entrar els jovenets a la cuina per tal d’endurir-los la pell i ensenyar-los com és la pràctica real de tot allò que surt als llibres sigui l’enemic número u de l’igualitarisme i del curro digne per a tothom.

Cruz només ha dit que veure actuar els Roca és un privilegi, talment com ho és admirar com assaja i afina l’instrument un músic celestial o com barrina un pensador que estimem. Si Jordi Cruz regentés una cooperativa de cuiners no tindria el reconeixement que cerca ni podria servir els plats amb què somnia cada nit. Si Jordi Cruz vetllés per la dignitat dels joves amb l’ànim de fer un restaurant participatiu no tindria estudiants d’arreu del món que volen treballar amb ell. És aquesta mania persecutòria que ens agafa sovint de voler igualar-ho tot per baix, de pensar que les vieires són culpables de la misèria mundial.

El millor que tenen els restaurants és reservar-se el dret d’admissió. Així caldria fer, sovint, amb alguns debats ciutadans que només exciten l’esport favorit de la població: ofendre’s i excusar el fracàs propi en els triomfs aliens. Genteta, pesada.