Escolto i admiro Irene Montero dirigint-se a Rajoy, a qui acusa de ser el capo d’una organització criminal. La indignació del 15-M torna al Congrés (no nos representan, no hay pan para tanto chorizo, etcètera), notòriament matisada per les lluites tan personalistes com acarnissades al partit de la ràbia, que ja forma part d’allò que en deien casta, i també per la resurrecció sorprenent de Pedro Sánchez, que en pocs mesos ha passat de ser un Kent més de l’Ibex35 a tot un Llàtzer antisistema. Montero dispara bé el guió, sobretot perquè té raó, encara que s’equivoqui en l’essencial: efectivament, el PP ha esdevingut una màquina corrupta, un sistema de resistència capaç de fer passar l’enriquiment il·lícit com un afer d’unes quantes pomes podrides i, certament, els espanyols estan farts del robatori, dels fiscals offshore i de tota la mandanga. Sí i recontrasí.

Però la democràcia no va només d’això i, de moment, els electors encara prefereixen l’ordre corrupte que els regala el PP que no pas confiar el govern del país a una esquerra de tics adolescents, amb escassa experiència gestora i a favor de coses tan estranyes com ara pactar un referèndum a Catalunya. Entenc la ira de Montero i dels seus, però la ràbia esdevé conservadora quan s’aplica només a l’enemic polític i acaba essent reaccionària quan el rupturisme només implica que l’administració passi a les teves mans. Perquè fer el discurset del bon govern i de la revolta democràtica i feminista contra Rajoy mentre gires l’esquena al referèndum d’autodeterminació a Catalunya és un exemple de cinisme catedralici del que Pablo Iglesias, un tipus prou llest, n’és del tot conscient. Reclamar més democràcia i posar-se legalista amb el referèndum? No cola, camarades.

Jugar a fer mala cara al poder per acabar cedint-hi és impropi de revolucionaris

El problema de Podemos, com el de tot partit espanyol que es vulgui radical, és voler regenerar i cosir una nació de nacions sense dotar-les de sobirania real. Mentre els podemitas subsumeixin la sobirania dels catalans a un acord madrileny, per fraternal i entre cañas que sigui, cauran exactament en el mateix centralisme que denuncien, que és precisament la font de tota la corrupció del PP. La podridura del partit de Rajoy no s’explica sense la voluntat expressa d’aniquilar les nacions d’Ibèria, regalant-los administracions controlades per l’Estat central. Si Irene Montero i els seus estan aïrats amb Rajoy, el millor que podrien fer a partir d’ara és dir als ciutadans de Catalunya que vagin a votar l’octubre i farien encara més bé en pressionar Puigdemont i Junqueras per aplicar el resultat del desafío. Jugar a fer mala cara al poder per acabar cedint-hi és impropi de revolucionaris.

Ahir mateix, per cert, sabíem que el Tribunal Europeu de Drets Humans reprenia el govern espanyol per la inhabilitació de Juan Mari Atutxa, condemnat pel Suprem espanyol el 2008 per negar-se a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak després de la il·legalització de Batasuna. La sentència és una de les notícies de l’any, car demostra que, malgrat el pas del temps, els tribunals europeus acabaran fent costat a les causes justes i a la iniciativa dels parlaments democràtics. Imagineu si, en un escenari de conflictes, el Tribunal Europeu rep centenars d’inhabilitacions de càrrecs electes, entre ells alcaldes i diputats. Si el referèndum tira endavant, cada vegada és més clar que el xoc de trens implicarà decidir-se entre abraçar la justícia i la determinació democràtica o capbussar-se de nou en el legalisme constitucional espanyol i en la repressió.

Serà llavors quan veurem on queda tota aquesta veritable i conservadora indignació tan lloable; si en el risc de donar la veu al poble o en el més absolut dels esperits conservadors. Què faràs, Pablito?