Amb la instància de Soraya Sáenz de Santamaría al Tribunal Constitucional demanant no només l’anul·lació de la disposició addicional 40 –la que palesa el compromís financer del Govern amb el referèndum– sinó la concretíssima inculpació d’alts càrrecs del Govern, hem arribat finalment a la casella de sortida de l’arxifamós xoc de trens, una col·lisió entre administracions que, justament perquè resulta mútuament buscada entre els oposats, no representa tanta tensió com podria pensar-se en primer terme. De moment, el govern espanyol està encantadíssim de veure com les inhabilitacions de Mas, d’Ortega, de Rigau i d’Homs no han causat la indignació ciutadana ni les mobilitzacions espontànies que el sobiranisme esperava. Al seu torn, l’administració central respira tranquil·la quan del Govern supura desconfiança entre els socis de Junts pel Sí. D’una banda, els republicans fan córrer la veu que Puigdemont és l’únic pedecàtor que creu en el referèndum, però que l’entorn pactista d’Artur Mas l’acabarà devorant. De l’altra, els convergents que enyoren la third way van escampant que Junqueras serà capaç d’oblidar la votació i fins i tot de vendre’s l’ànima i Sant Vicenç dels Horts amb tal de ser el proper president autonòmic de la Generalitat.

De fa setmanes, i com va posar de manifest el jovent d’Arran intentant ocupar la sucursal del PP, el Govern dedica molts més esforços a buscar hipòtesis que el salvin de complir la seva promesa que no pas a preparar un referèndum pel qual no només no hi ha data ni pregunta, sinó que –a sis mesos de celebrar-se– per no tenir no disposa ni de campanya pel Sí. La dispersió del Govern és evident i es tradueix en un viatge perfectament prescindible del Molt Honorable als Estats Units (l’enèsima excursió per “donar a conèixer el procés polític català) i també les recents declaracions d’Oriol Junqueras en què demanava als catalans la defensa dels pressupostos de l’administració autonòmica. El sobiranisme va gat i això explica idees de bomber que van sorgint de la plaça Sant Jaume com ara celebrar el referèndum i les eleccions ensems o, davant l’efecte hipotètic del precinte de seus electorals, l’autoimposició d’una DUI. Tornem, és més que evident, a la funesta retòrica de les astúcies amb què l’administració catalana intenta pseudo-celebrar el referèndum que no ens han deixat fer, un marc mental que, en definitiva, compra la tesi principal de l’espanyolisme; a saber, que el govern legítim dels catalans no és prou capaç d’organitzar allò que ha promès.

Després d’escarnir-lo com a pantalla passada, al referèndum li tocarà viure ara penjat amb la tara d’aquest cognom: impediment físic

Després d’escarnir-lo com a pantalla passada, al referèndum li tocarà viure ara penjat amb la tara d’aquest cognom: impediment físic. Aquesta és la darrera pensada que l’independentisme ha tingut per poder tornar a disfressar-se de víctima. Els líders haurien de reflexionar sobre el darrer CEO, no pas perquè mostri una baixada significativa de l’independentisme, sinó perquè palesa perfectament que els ciutadans de Catalunya compren el discurs de la secessió només quan aquest se centra en un discurs il·lusionant i valent. Els temps de fer el ploricó, de buscar excuses i de posar-se en la pell de l’enemic ja no donen cap més rèdit. Ho sap el govern espanyol i la seva judicatura, que és polititzada però –com no em cansaré mai d’insistir– on hi ha gent que és de tot menys imbècil. Caldria tornar al discurs positiu, i si el Govern té por que li precintin els col·legis, que s’asseguri el comandament de la policia catalana per tornar-los a obrir quan s’escaigui, i si l’administració catalana vol demostrar que no tem les inhabilitacions, que faci signar el decret de convocatòria als setanta-dos diputats pel Sí que té al Parlament, i si el govern de Mariano Rajoy impedeix que algú vagi a votar que sigui el president espanyol qui ho hagi d’explicar, no pas Puigdemont.

Catalunya no esdevindrà un Estat si no aconsegueix sumar la lliure voluntat dels seus ciutadans en una votació particular, siguin quines siguin les coaccions i precintes que ho pretenguin aniquilar. Si hi ha un impediment físic, desautoritzeu-lo per demostrar que vosaltres només us deveu als vostres electors. Si hi ha un precinte, destruïu-lo, perquè la vostra prioritat és que els individus del país s’expressin. I si no podeu assegurar-nos això, procediu a marxar i no ens feu perdre ni un segon més el temps, perquè si accepteu la moral de l’esclau, l’impediment, físic i metafísic, sou vosaltres.