Cada dia serà més fàcil comprovar com, a mesura que el referèndum vagi prenent cos i la forçuda tossuderia dels electors superi les reticències i misèries dels partits criats en l’autonomia, la defensa de l’espanyolisme a Catalunya adoptarà una retòrica més histèrica i xarona. Ahir mateix, valia la pena passejar-se per les pàgines de La Vanguardia, on el meu admiradíssim Gregorio Morán, en una sabatina d’elogi desmesurat a Juan Goytisolo, aprofitava un paràgraf d’aquells que no saps com acabar d’omplir per mencionar Incerta glòria i es referia a Joan Sales com un autor de tercera, “prosista mediocre, parafascista y ultracatólico”. Segons conta Morán, Goytisolo no havia llegit mai la novel·la de Sales però va recomanar-la a la francesa Gallimard perquè “sus amigos catalanistas de entonces –pienso en Castellet– le insistieron tanto que él lo puso a disposición de los editores.”

Vivim en un temps on la mentida ho té difícil per esprintar i, ahir mateix, el col·lega Xavier Antich compartia a Facebook un article de l’any 2005 signat pel mateix Goytisolo a La Vanguardia on recordava que, poc temps després d’exiliar-se a París, havia començat en efecte a treballar com a lector d’espanyol per a  Gallimard, editorial on no només va ajudar a publicar la versió francesa d’Incerta glòria, sinó que en recomanà la traducció molt gojosament. Val la pena citar el fragment de l’article on Goytisolo ho recorda: “El día en que leí el manuscrito de Incerta glòria que me envió Joan Sales fue uno de los más satisfactorios de mi labor. Pese a mi conocimiento aún imperfecto del catalán, comprendí en seguida que se trataba de una gran novela, no sólo por su elaboración cuidadosa y compleja, sino también por su enfoque singular del tema, el de la Guerra Civil de 1936-1939.”

L’estranya invenció de Morán no respon únicament a un error filològic, sinó a una forma de colonialisme mental actiu i conscient segons el qual, a banda de poder insultar gratuïtament un escriptor a qui s’ha llegit de passada, qualsevol manifestació de cultura catalana s’inscriu en el més pur dels folklorismes conservadors, ben lluny de l’alçada internacional, alternativa i cosmopolita dels autors espanyols. Això no és un fet aïllat, perquè, durant anys, aquesta agressió constant i gratuïta a la cultura del país (que jo vaig patir als estudis de filosofia, on la producció pensamental en llengua catalana, simplement, no existia: de fet, encara enguany no hi ha una sola càtedra de Filosofia Catalana a tot el país) ha tingut un correlat polític claríssim per als que han volgut subsumir l’autogovern català a la superioritat moral espanyola i el seu ordenament jurídic.

Que aquest article falsari de Morán, contradit pel mateix autor que glossa, comparteixi espai al diari de Godó amb les perles de López Burniol, cada dia més semblants a l’editorial de La Razón, on el procés català es descriu en termes d’engany i d’il·lusió, o amb articles on es promociona el nou partit de Fernández Teixidó com a únic salvador del catalanisme assenyat, no és gens casual. Afortunadament, la impostura d’una col·lectivitat catalana que només pot arribar a ser lliure i tenir accés al món civilitzat –ja sigui en cultura o en termes polítics– si se situa en el marc d’Espanya cada dia és més fàcil d’escatir i descriure com a netament autoritària. El famós discurs de Guardiola, que va fer mal perquè insistia precisament a titllar d’autoritari un Estat que castra l’autodeterminació, va fer molta pupa justament perquè emmirallava el poder espanyol com mai abans.

Cada dia que passi, tots aquells que han abonat aquesta forma d’imposició inhumana apel·laran a invencions histèriques com la de Morán i a un llenguatge notòriament xaró que voldrà ressuscitar totes les impostures mentals del catalanisme, amb la consegüent apel·lació contra la divisió i a favor del seny, és a dir, a favor d’Espanya com a garant de la ciutadania de primera. Afortunadament, als mentiders i als cursis la validesa de les seves mandangues i les falsedats dels seus textos no els aguanten ni unes horetes.