L’alegria és l’únic enemic que pot enderrocar el totalitarisme i és així, amb gran jovialitat i un punt d’escàndol, que cal celebrar la mort del tirà, un traspàs que serà ben aviat el ressorgiment de Cuba i sobretot dels centenars de milers de ciutadans innocents als quals la tossuda persistència en idees errònies que mai no han funcionat enlloc ha fet perdre un temps meravellós. Perquè aquest, més enllà dels silencis imposats i del crim contra els dissidents, ha estat el pitjor pecat de Fidel Castro: robar la joventut als seus dissortats súbdits amb l’excusa d’una Arcàdia que sempre ha estat just a tocar. La mort s’imposa tard o d’hora, com així arribarà algun dia la democràcia de partits a l’illa del Carib i com així s’hi acabarà imposant inexorablement l’economia de mercat, que, amb totes les seves imperfeccions, és el sistema menys repulsiu amb què ens podem governar homes i dones.

Com a caricatura estrafeta dels il·lustrats, els comunistes encara no han entès que la realitat no s’ajusta mai als nostres desigs morals, per més lloables i igualitaris que puguin ser, i que imposar-los només deriva en el terror i la tirania moral. El capitalisme i la democràcia liberal han absorbit totes les seves alternatives econòmiques i polítiques perquè units formen un sistema que reflecteix i digereix com cap el més excels i el més miserable de la naturalesa humana: el capitalisme ens ha regalat Steve Jobs i ens ha castigat amb Bernard Madoff, ens ha ofert la possibilitat d’accedir a tots els racons del planeta amb un sol cop de Google mentre ens ha castigat havent de sufragar els excessos d’impresentables com Rodrigo Rato i tot un estol de banquers fraudulents que hem acabat subvencionant quan hauríem d’haver-los deixat ofegar-se en el fang del lladronici.

La nostra pitjor injustícia, no obstant això, és encara tremendament més digerible que la normalitat cubana i el seu esclafament de la diferència, expressada en detencions arbitràries, repressió sexual i obligació d’aprendre’s la canònica marxista per respirar. Vivim millor justament perquè no volem tenir raó i fins i tot hem acabat acollint amicalment els dissidents del sistema, i així ahir escoltàvem a la ràdio Manuel Delgado i Josep Nuet afirmant feliçment que Fidel no fou un dictador sinó un revolucionari de la resistència. En Nuet, el pobre pa amb tomàquet d'en Nuet, un d’aquells revolucionaris a temps parcial que demana desobediència al capitalisme però que contra Espanya es caga a les calces a l’hora de demanar un referèndum. Nuet, Delgado, no us preocupeu: encara que sempre hàgiu errat en tot, cínics de manual, us continuarem pagant la festa.

Caldrà remirar durant dies el missatge de Raúl Castro a la nació cubana. Antigor marronosa, mobles plens de l’osca del pas del temps, incineració secreta del tirà. A la tristesa de la dictadura, nosaltres respondrem sempre amb xampany i llibertat. Veneçuela, primer, ara Cuba, i que no parin els brindis.