Quan sento parlar Xavier Trias acostumo a pensar, automàticament i per contrast, en aquells escriptors europeus dels anys quaranta que animaven el seu bàndol a destrossar el contrari mentre intentaven fer-se passar per bones persones. Amb l’encara líder del PDeCAT a Barcelona la cosa és just la contrària: Trias és un d’aquells homes que, en ple camp de batalla, encara s’exclama del fet que hi caiguin projectils i morin infants. Hi ha una frontera molt fina entre ser ingenu i no tocar de peus a terra i, veient Trias comparèixer a la comissió sobre l’Operació Catalunya, lamentant-hi la inventiva de Fernández Díaz i dels seus lacais pel que fa als inexistents comptes bancaris a Suïssa, pensava com n’és d’admirable que un home com l’antic alcalde de Barcelona, amb més de quaranta anys de servei i residències al Congreso incloses, encara no entengui què és Espanya i tot allò que els seus agents a l’ombra estaran disposats a fer per tal de preservar-ne la unitat.

Joan Sales ens va ensenyar que les guerres acostumen a tenir una sola utilitat, separar el gra de la palla i fer emergir l’heroisme dels valents per contrast a la crueltat dels malvats. En els conflictes polítics sempre hi ha gent que es mira les coses des d’una superfície bonista, i és així com –després de les innegables putades que li han fet els espanyols– el pobre Trias encara va dient que perdonaria Jorge Fernández si li ho demanés, perquè els dos són bons catòlics. El moralisme de l’antic alcalde i aquesta tendència a fer-se l’orni sobre el que realment és Espanya és bastant prototípica d’aquells socialdemòcrates inofensius que només s’imposen quan l’altre va a la baixa. Així va guanyar l’alcaldia aquest doctor criat en la moral pujolista i així va passar per l’Ajuntament de la capital sense gaire cosa important a deixar-hi. Quan hi arribà algú amb més vanitat, l’experiment va petar.

Que Trias encara s’escandalitzi del joc brut del PP (a qui li convé molt més, com és evident, una alcaldia amb Colau que no pas una ciutat dirigida per un independentista forçut) resulta una broma de mal gust.   

Trias és honest quan diu que les imputacions sobre els seus calers a Suïssa no van ser l’únic factor que li feu perdre l’alcaldia, però hauria d’anar més a fons per entendre que si va allunyar-se del poder a Barcelona és per aquesta seva habitual tebior amb els afers. Ara diu que el van cascar per la seva implicació amb la independència i per ordir sense complexos un projecte que tenia com a eix la capital d’un estat, però tots sabem que les coses no anaren així, i que l’antic alcalde va preferir presentar-se en campanya com una figura d’ordre contra la disbauxa colauera i no pas com algú que volia liderar de veritat una ciutat capital. Que, després de tot el que ha plogut, Trias encara s’escandalitzi del joc brut del PP (a qui li convé molt més, com és evident, una alcaldia amb Colau que no pas una ciutat dirigida per un independentista forçut) resulta una broma de mal gust.  

Si Trias hagués jugat la carta de la independència sense complexos potser hauria perdut igualment l’alcaldia, però això no li hauria lliurat d’ésser objectiu de la guerra bruta del PP i –després d’anar a fons– hauria pogut defensar la seva causa amb més heroisme i sense fer el ploricó. Jünger deia que la guerra sempre acaba essent una experiència interior que es justifica perquè transforma homes corrents en herois cruels. Trias sempre opta per veure passar els valents, admirant-se encara del poder destructor de les bombes. Sí, Xavier, a la guerra les bones persones, fins i tot els catòlics, acaben tirant bombes. Vés esperant que et demanin perdó, au.