Bé, suposo que ja m’he esbravat prou. Si hem de ser honestos, d’ençà de la no aplicació de l’1-O duc escrivint-vos el mateix article amb formes artificiosament distintes. Ja he explicat manta vegada per què crec que ens han fotut el pèl i com el catalanisme ha claudicat (per enèsima vegada) davant la simple amenaça violenta de la policia espanyola i de les porres que havíeu vençut i ridiculitzat el dia d’un referèndum que enlluernà el món sencer. Tot això ja està dit, inclosa la burla de les espelmetes dels collons o la conya aquesta dels somriures, i no cal insistir-hi més perquè, ai las, jo puc arribar a pensar que els meus líders han estat poc previsors, que han jugat amb les il·lusions del poble per acabar abandonant-lo i fins i tot que són una colla de caganius, però —comptat i debatut— són els meus porucs, els meus desinformats i, al capdavall, els polítics que intenten representar-me tan bé com poden. Tenim el que tenim, Bernat, i amb això hem d’anar tirant pel camí.

Potser perquè porto dies emprenyat ja he decidit que votaré el partit independentista més irat i combatiu, que és al seu torn l’únic que parla als electors d’unilateralitat com si fossin persones adultes. Ja ho veieu, a la meva edat i regalant una papereta als comunistes! Per curiositat, he començat a llegir el seu programa electoral i una mica més i m’agafa un espasme. No en foten ni una, pobrets meus: “La banca pública ha de ser una banca ètica”, diuen, confonent l’economia amb la moralitat, dos universos al·lèrgics mercès a aquest gran invent de la ciència anomenat capitalisme. Nacionalitzar el transport, nacionalitzar el comerç, nacionalitzar els tomàquets, si cal! Jo que sempre he volgut tenir un Estat per abandonar la nació i reafirmar la sobirania de l’individu, allò més sagrat del món. Però mira, tu, si no fos per ells, encara estaríem demanant el pacte fiscal...

Entenc que calgui rendibilitzar la injustícia tant com es pugui, però diria que això només reafirma els ja convençuts: la tàctica reactiva mai no ha estat bona per a l’independentisme

Bé, ja se m’ha passat. Respiro fondo i au, a guanyar les eleccions aquestes del Rajoy, perquè —en això tenen raó els processistes— si no tenim una majoria al Parlament encara ens donaran més pel sac del que ja ho faran els propers anys (això ho penso a mitges, de fet: tenir l’Arrimadas de presidenta ens permetria fer un Montilla-bis i potser no seria tan mala notícia per a l’independentisme, que faria un stress test de la seva resistència). Doncs això, a guanyar: de moment, el sobiranisme ha pensat que pot vèncer enarborant simplement la senyera emprenyada del Molt Honorable legítim i la dels consellers que encara romanen empresonats. Entenc que calgui rendibilitzar la injustícia tant com es pugui, però diria que això només reafirma els ja convençuts: la tàctica reactiva mai no ha estat bona per a l’independentisme.

Existeix més d’un vint per cent d’electors indecisos (molts d’ells, intueixo, van decidir-se a votar l’1-O en veure com les gastava Espanya) als que interessarà més que mai saber quina és l’exacta actualització del full de ruta independentista. Al seu torn, si per alguna cosa han servit les setmanes posteriors a l’1-O és per poder parlar obertament de coses que fins ara escandalitzaven tothom, com que Catalunya és un país ocupat militarment i que la independència de Catalunya només es pot impedir a través de l’ús de la força. A banda d’explotar el victimisme, penso que els nostres líders farien bé de recalcar aquests petits detalls si no volen que la campanya sigui un mer exercici lacrimogen. Mercès a la policia, ara ja podem dir que vivim en un país on la llibertat es combat per la força. Si els independentistes ho expliquen sense embuts, anirem a més.

Continuo igual d’emprenyat, però la inèrcia i l’orgull em porten a guanyar. Continuem.