Vivim en un país que s’estima només en la derrota i celebra la foscor, que honora sàdicament la cremació d’una padrina com si fos la Diada Nacional dels Mísers mentre ignora sistemàticament les llumeneres que podrien omplir d’escalf les mil i una nits de la pàtria. La veritat sempre se’ns acaba apareixent a l’Eixample i és al carrer Provença, al nou Gresca Bar del xef Rafa Peña, on hem redescobert de nou que l’únic poder veritablement transformador de l’ànima humana és l’alegria. Coneixíem casa seva de fa temps, i fins i tot hi havíem passat algun vespre amb desigual fortuna, però la nova barra del restaurant ja és amb justícia un dels indiscutibles centres d’art sensorial de la nostra avorrida ciutat. Apologetes del dol, no hi sereu benvinguts; per quan vingui un altre juny, absteniu-vos.

El primer al·leluia del sopar apareix amb els millors bunyols de bacallà del planeta, que podeu complementar amb les gildes i una ensaladilla semblantment suau al clítoris de la Verge Maria. Però la veritat revelada es troba al bikini de llom ibèric i Comté, cruixent com una galeta, temptació pedofílica que haureu de demanar per duplicat, siguem honestos. A casa sempre havíem desconfiat de qui menja ventre i encèfal, cosa pròpia de conductors i de gent mancada d’esperit sedentari, però la broma s’acaba quan ens aboquem a la tripa, els cervellets i la llengua. Fem destí d’aquesta glotonia, oh incommensurable digestió (Pons Alorda) i encara que no tinguem gana hi afegim descarats el canapè d’anguila i les sepietes amb sofregit. El vi, tot natural, és cosa de Sergi Puig, que coneix més bé que tu la teva saliva.

L’equip d’en Rafa no deixa passar ni un minut sense que giri un plat a taula; volem l’avidesa d’un nou gemec i a cada ingesta som més feliços. Hi ha el prestigi del paupèrrim, hi ha l’apologia dels desmenjats i els filòsofs que es fan l’interessant fingint rostre marmori, però en Rafa i nosaltres som els traductors de l’alegria i hem fet l’esforç de sortir de casa per recordar-vos que teniu la joia a tocar, repartida en cadires Cesca, sense una sola pretensió sobrera. La corona d’aquell que riu, aquesta corona de roses: jo mateix m’he posat al cap aquesta corona, jo mateix m’he santificat en el meu riure. No he trobat ningú prou fort avui com per fer-ho (Zaratustra). Us ho prego, barcelonins, apreneu a riure de nou. Al carrer Provença es pot gaudir de l’obra d’un geni per menys de seixanta euros, un preu que en moltes ciutats del món es quadruplicaria sense queixa dels comensals.

Rafa Peña dignifica més Barcelona que el Saló del Manga i tot el seu aplec insofrible de cretins, és molt més gegantí que la mandanga aquesta de les Superilles i la seva repulsiva infantilització del vianant, és una estructura d’Estat infinitament superior als murals aquests dels collons de Sixena. Heu d’aprendre a riure de nou, heu de tornar a saber que la felicitat és una qüestió de simple veïnatge. Us ho he d’ensenyar tot, en efecte. 

Torrada d'anguila fumada
Estrelles Miguelín Bar Gresca: de bar, res! Miquel Espinet i Eulogi Bordas