Durant tota la setmana, la notícia més llegida d’aquest digital nostre ha estat la crònica que descrivia com dos joves follaven a plena llum del dia a la plaça Hilari Salvador, la qual cosa implica, en primer terme, que vostè i jo (sí, sí, vostè, no dissimuli) hem preferit clicar i veure el meravellós vídeo d’aquesta parella cardant alegrement a la Barceloneta que no pas indagar encara més en les desavinences entre Fachin i Coscu o llegir els esplèndids articles del germanet Galves i del comare Vila. Cal felicitar els protagonistes del momentum que —en primer terme i morbositats a banda— han aconseguit seduir-nos fotent un clau amb una postura francament creativa: quan es carda en un banc, com sap tothom, la natura mana que l’home s’hi assegui com de consuetud i la dona hi pugi de genolls, provocant un agençament natural entre la força de les mans del noi i les natges d’ella.

Però aquí no. Després d’una nit sens dubte creativa, els nostres protagonistes han decidit innovar en l’art del fica-treu. Com ja saben de sobres, perquè ho ha vist tot déu, els dos saltimbanquis filen l’art de la contorsió: ella, amb el coll tocant l’asfalt i mirant el cel del Mediterrani, camaoberta i amb les mans petrificades a la base del banc mentre ell, assegut reglamentàriament però amb la verga avall, cerca la xona a cops de maluc, a temps de quatre i pulsació d’allegro ma non troppo. Admirem els dos atrevits, certament, no només per l’art contorsionista de la fembra (que ens ha fet venir mal de cervicals a tots), sinó per la força muscular del manso en qüestió, que no només és admirable per la solidesa fonamentadora dels isquiotibials, sinó perquè la postura en qüestió (descendent com l’ocàs wagnerià), demana una polla d’unes proporcions francament majúscules.

Entenc que els habitants de la Barceloneta s’hagin escandalitzat amb la performance i que pateixin per mantenir l’esperit naïf de la seva quitxalla pel que fa a la pràctica de l’amor corporal (tot i que els seus nens, al meu entendre, siguin sotmesos per norma a situacions molt més repulsives que veure dos bípedes follant, com ara els dinars familiars o les audicions musicals), però a servidor el pertorba molt més el puritanisme de qui s’escandalitza per pràctiques ben normals que, una vegada captades en vídeo, ho peten a la xarxa. Al capdavall, no hi ha res de més bell i joliu que fotre un clau al carrer, amb aquella barreja de saltimbanqui i ridiculesa que adopta el cos quan s’ha d’encabir en les mil i una formes que li ofereix la ciutat. Follar al carrer és un cant a la imaginació, és un puzle existencial amb la geografia de l’urbs, una falta nímia com un petarró d’avi.

Lluny d’indignar-se o de prohibir-lo, com volen fer les administracions insofriblement carrinclones o els neocomunistots puritans, caldria deixar que les parelles de la ciutat, i els seus repulsius visitants, s’exercitin en l’art amatori sense traves

Servidor ha follat en indrets meravellosos de la ciutat, des del recurs habitual i adolescent de la platja a l’aventura frondosa del jardí, i no puc evitar somriure amb nostàlgia quan passo per un portal o un marge del Gòtic on encara es flairen aquelles nits d’hivern en què la faldilla perdia la seva uniformitat per tal d’obrir-se com un teló màgic a la fantasia de l’ésser vist furtivament. Un bon clau al carrer és molt menys perjudicial per a Barcelona que els insofribles enquestadors de la plaça de Catalunya i la seva absurda intromissió al nostre caminar a través de diminutius (Que li puc fer una pregunteta?); una bona verga i una xona que es refreguin a l’aire lliure són quelcom molt menys feridor que tots aquests cretins que van amb patinet per les voreres de l’Eixample, molt menys enfarfegós que les paradetes de cuina multicultural i els ploms que t’ofereixen roses de nit.

El sexe a l’aire lliure s’ha de veure com una excepció, d’aquí que el tractem amb una morbositat evident i que ens interessi esguardar-lo en un clic d’internet anònim que ens salva d’avergonyir-nos-en. Lluny d’indignar-se o de prohibir-lo, com volen fer les administracions insofriblement carrinclones o els neocomunistots puritans, caldria deixar que les parelles de la ciutat, i els seus repulsius visitants, s’exercitin en l’art amatori sense traves. I si estàs duent el teu fill a l’escola i veus una parella follant al carrer, quan el nen et pregunti: Papa, què fan aquests dos?, simplement respon-li: Ai, fill meu, el que fot segles que no fa el papa i només es mira per internet a veure si se li posa dura.