El jefe m’envia a la manifa de la Diada, jo que no he anat a manifestacions en ma puta vida (tanta gent em neguiteja, ho confesso), ni sé dir-vos-en gaires coses, més enllà que hi ha molta, moltíssima gent, la rehòstia de gent. Veig els assistents amb ganes de passar-s’ho bé i de reivindicar això nostre amb alegria, però diria que tot déu és ben conscient que aquesta no és una excursió més al carrer, perquè la desobediència ja és a l’ordre del dia, perquè el Govern en ple ha signat la convocatòria d’un referèndum que ha de fer vinculant i perquè el seu compromís és prou concret com per no poder disfressar-lo amb una marxa enrere. A la plaça de Catalunya hi són totes les celebrities de la secessió i en Quim Masferrer fa allò tan seu de cridar, mentre diu que, si hi ha problemes per votar, anirem tots a Sant Feliu de Buixalleu i tira milles. Les coses no són tan fàcils, però tu fot-li.

A la plaça, la gent té ganes de cridar (“Votarem, votarem!”), però els cants espontanis de la penya s’apaguen a causa de la retransmissió radiofònica de Catalunya Ràdio i Rac1, que se senten a tot drap per tot l’Eixample, una pèssima decisió dels organitzadors que silencia la simfonia natural de les veus de la gent. Mentre les grans banderes arriben a la plaça, ens entretenen companys músics com en Pep Poblet o la Dharma, que ens fan dansar com infants, tot això coronat amb una aparició d’última hora de Josep Maria Mainat fent un playback del Passi-ho bé d’autèntica vergonya aliena. Però tot això és igual, perquè la gent està contenta, i jo sempre he considerat que la felicitat és intel·ligent i que els projectes polítics il·lusionants sempre acaben vencent les prohibicions, vinguin de qui vinguin. Veig la gent amb ganes de resistir i això és l’únic que compta, en realitat.

Dit això, el millor del dia d’ahir fou l’extraordinari minut de silenci en record de les víctimes de l’atemptat de Barcelona. Veure la ciutat tan callada, us ho dic de debò, em va posar la pell de gallina i encara me la posa quan hi penso, la qual cosa va perfecta per combatre el mal de cap que em persegueix des que he tornat a casa i la vermellor de la pell, que em fa coïssor per haver estat tantes hores al sol. Això de la llibertat, realment, és dur de collons.