El pitjor enemic de l’independentisme sempre ha estat caure en la temptació de la pròpia cursileria. Des de l’instant en què va anunciar la seva presència a la pentamanifa d’avui, Ada Colau ha aconseguit succionar el missatge de la mobilització de la Diada per dur-la inexorablement i fatal al seu terreny preferit: l’ambigüitat poètica. En pocs dies hem comprovat com l’ANC passava de centrar les reivindicacions de l’11-S en l’exigència del referèndum sobre la independència a parlar d’una manifestació “transversal” (quan escoltin el mot, posin automàticament la mà a la pistolera) i “on tothom hi és benvingut”, si és que hi ha cases d’algú. Fins i tot la tieta Forcadell, que no fa gaire exigia proferint grans aücs la imposició sacrosanta de les urnes, ens ha dit que això d’avui, més que sobre la independència, és una crida general als “demòcrates”.  

El llenguatge carrincló del catalanisme acostuma a amagar la buidor de la impostura. Lluny d’això que els xarons anomenen “eixamplar la base”, la inclusió de Colau i dels podemites al gruix del sobiranisme representa la darrera gran esperança dels espanyols per refredar el procés. La hiperalcaldessa de Barcelona reactualitza perfectament la figura política sociovergent dels que, bo i defensant la legitimitat de les institucions catalanes o àdhuc aïrant-se contra les inhabilitacions del Constitucional, encara creuen en la regeneració fraternal d’Espanya. En un entorn polític on sembla que el PP en tingui prou de fer de policia per continuar guanyant eleccions i el sobiranisme encara no vegi massa clar el full de ruta, Colau guanyarà sempre protagonisme com una figura de la tercera via que s’alimenta de les frustracions i de la confrontació estèril dels contraris.

Mentre l’independentisme no es desfaci de la poesia i comenci a parlar clar als electors que li van regalar el vot de la teva vida, la Diada continuarà essent un espectacle preciós que meravella els informatius europeus i excita les padrines de la tribu, però sense cap mena de repercussió fàctica en la política catalana. Els conciutadans tenen tot el dret a il·lusionar-se de nou tram a tram, a gaudir de valent la festa pàtria i a continuar la revolta dels somriures en una nova jornada històrica per al record fotogràfic. Però l’estètica no ens pot fer oblidar les secretes intencions dels pingüins espanyols d’erigir Colau com la nova deessa del regeneracionisme català a través d’una nova hegemonia pactista d’esquerres que remati el sobiranisme, a la qual Convergència també ha ajudat constituint-se per mèrits propis en un partit sense nom sota el signe de la incompetència.

Que la justícia de les nostres manis no ens faci traïdors ni eviti veure la impostura. Que la bellesa incontestable de la gent agrumollada als carrers no ens faci caure en la trampa. Que amb tal d’eixamplar la base no se’ns acabi caient la cúspide de l’invent. I avui guardeu-vos del sol, traïdor com un esperit que sembla fraternal, enlluernador com una joia falsa que crema. Feliç DiAda a tots.