El desembre del 2015, en un acte de campanya d’allò que s’anomenà Democràcia i Llibertat, el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell defensava una idea primigènia d’Hisenda pròpia adduint que amb un sistema de recaptació català “ens ho podríem pagar tot i encara ens sobrarien diners”. Un temps després (febrer del 2017), ja en l’època de Junts pel Sí i amb el referèndum d’autodeterminació a la vista, Oriol Junqueras inaugurava les oficines de l’Agència Tributària Catalana tot afirmant amb certa pompa: “Comença el desplegament de la Hisenda pròpia a tota màquina”. L’encara vicepresident fou ratificat poc després pel seu secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, qui el maig declarava a El Matí de Catalunya Ràdio: “Catalunya començarà a recaptar quan el procés estigui madur”, referint-se a l’1-O, sempre que hi hagués “una participació molt important i una victòria clara”.

Dispenseu aquest primer paràgraf de poc estil i gràcia, però diria que sovint, i més encara quan les notícies se succeeixen amb cert frenesí, és bo intentar digerir el fricandó i mirar enrere per entendre on som i contrastar les promeses amb la realitat. Des d’inicis de la presidència d’Artur Mas, i a través del sempre imaginatiu i transversal Ferran Mascarell, el Molt Honorable 129 va popularitzar l’expressió “estructures d’estat” com el pas necessari vers allò que el president Puigdemont, també amb creativa imaginació, havia anomenat “la pre-independència”. Mas justificà durant anys el treball dels seus consellers en aquest sentit i el subsumí a la seva famosa i secretista tàctica de l’astúcia: derrotar l’Estat amb una certa esgrima política, ordint de mica en mica les bases sòlides que havien de fer més suau el pas de l’autonomia a l’estat propi: de la llei a la llei, deien orgullosos els convergents.

Hem repetit fins a la nàusea que volíem un nou país perquè no ens agradava la política tradicional

Doncs bé. Fa pocs dies era el mateix Andreu Mas-Colell qui afirmava a la ràdio de can Godó que “ni la Generalitat ni el poble estan en condicions de fer viable la independència”. Sabem també que al sumari del 20-S hi ha converses on l’abans citat Lluís Salvadó xerra amb gent important d’ERC, entre ells Junqueras, confessant-los que això del control duaner, del Banc Central Català i de la recaptació d’impostos “està molt verd i això ho sap tothom que tingui dos dits de front”. Crec per tant que és legítim preguntar-se, a risc d’ésser aixafaguitarres i d’ensorrar la moral de la padrina: on són les famoses estructures d’estat que els nostres polítics ens han promès durant el darrer lustre? Si, com deia Mas, les estructures d’estat havien d’ésser el pas previ lògic a la independència, què coi han fet els nostres polítics mentre ens les prometien i no les feien efectives?

I encara goso fer preguntes que couen més la pell. Si els polítics que havien de treballar en la preparació del futur Estat ara confessen que d’allò planificat no hi ha res de res, ¿tenen aquests líders cap mena de credibilitat per presentar-se a unes eleccions de suposada implementació de la república? Hem repetit fins a la nàusea que volíem un nou país perquè no ens agradava la política tradicional: diria, a risc que m’acuseu de purista, que el compliment de les promeses i la transparència hauria de formar també part d’aquest nou estadi. No em sembla res d’extraordinari passar comptes amb els polítics, sobretot quan —a l’espera d’unes eleccions— ens inundarà ben aviat una nova carretada de promeses. La meva opció és claríssima: a risc d’ésser acusat de manca d’entusiasme (un retret propi del xantatge moral processista) servidor ja no se’ls creu ni de conya. Continuarà.