Ahir, per fer córrer el temps i matar els nervis, vaig veure de nou l’arxifamosa entrevista de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla, el testimoni a partir del qual molts ens havíem fet una primera idea xarona de l’homenot i una conversa amb prou anècdotes (i collonades) com perquè molta gent hagi pogut citar el nostre tità als sopars de pijos barcelonins sense haver-ne llegit una sola línia. Amb Soler Serrano, Pla pujoleja durant més d’una hora, impostant una falsa modèstia d’avi indolent (Yo no sé si he logrado nada, al menos he pasado la vida sin hacer daño a nadie. Soy la persona más insignificante del mundo) i malgirbant tota la seva literatura inigualada de cosmopolitisme periodístic i d’anar pel món amb la imatge d’un pagès conservador: No soy partidario del progreso sino del regreso, poc a poc.  

Resulta prou evident com, davant la derrota del catalanisme i de tot allò pel qual ell mateix havia lluitat, Pla es dedica a menysprear o vulgaritzar tota la tradició que lloà de jove. És així com, a nivell polític, es despatxa l’obra de Prat de la Riba titllant-lo de funcionari (Era un hombre muy vulgar, un puro administrador: pensaba que un país iba de hacer carreteras y hospitales) i minimitza la lletra de contemporanis a qui havia dedicat volums de prosa com ara Segarra (Ah, poca cosa) o Francesc Pujols, del qual coneixia perfectament l’ambició i la vàlua filosòfica però a qui acaba perdonant la vida com si fos un freak: Pujols, un orgulloso tremendo, que escribía como Wagner, larguísimo, a veces para meter cosas pornográficas, pero lo que escribía tengo la impresión que no vale nada.

És molt simptomàtic que tots haguem gaudit tants anys d’aquesta entrevista, quan contemplar un gegant literari que, en ple franquisme, juga a despertar compassió i fer-se el derrotat, ens hauria de fer plorar de valent. Es fa prou evident quan parla d’Ors: sabía muchas cosas pero un gandul, demasiado jesuítico; a mí me gusta más la gente que hace el papel de víctima. No pot deixar indiferent que, durant l’interviu, Pla repeteixi “Esto no lo ponga” més d’una vegada al seu simpàtic contertulià, com si l’escriptor hagués interioritzat la castració i la censura dictatorial com un acudit. Només hi ha un retorn al Pla pel qual escriure sempre consistia a disparar contra les coses concretes, quan Soler Serrrano li recorda que és un dels homes més atacats del país: gracias a Dios, respon Pla, alleujat del seu propi personatge.

Només ets capaç de sobreviure si t’ataquen, només pots dir-te escriptor si dispares contra el concret, només pots tenir gràcia si t’obligues a riure de tu mateix. Això és l’únic que es guardà sota la boina, quasi moribund i estrafet, el nostre geni major en aquest testimoni. I així ens mira avui, encara, des del balcó del jardí...