L’Agència Catalana de Turisme acaba d’inventar un espot per projectar la imatge del país sota el lema If you feel F. C. Barcelona, you feel Catalunya. A l’anunci hi veiem una parella de germans mexicans que visiten Tarragona, el Priorat i alguns indrets distintius de Barcelona, complementats amb imatges d’un matx blaugrana amb picada d’ullet de Neymar inclosa. L’anunci ha indignat els capatassos de l’Espanyol, fatigats amb què s’equipari la catalanor al club que va fundar aquell prohom suís i d’aquí a ben poc segur que algun tertulià motivat protestarà pel fet que la parella visitant de l’anunci no siguin dos refugiats siris, membres d’alguna plataforma LGTB o que no visitin Barcelona interessant-se pels desnonats o per la col·lecció de pensament noucentista de la Biblioteca de Catalunya.

La protesta dels espanyolistes sembla raonable, però amaga una certa rebequeria injustificada de fons: de fet, el Barça és partner de l’Agència Catalana de Turisme des del 2012 i és ben lògic que –en tant que col·laboradors– les dues entitats signin promocions comunes que no representen cap cost a la Generalitat. L’habitual reclam catalanista dels espanyolistes resulta curiós, justament en el moment en què el club de Cornellà lluita per globalitzar-se, acostant-se primordialment al públic xinès de la mà del seu president Chen Yansheng, Que el Barça exporti (i pagui) una idea de Catalunya lligada als seus èxits esportius em sembla igual de lícit que l’Espanyol, posem per cas, es vengui com un reclam d’acollida simpàtica pels milers de treballadors xinesos que omplen Barcelona i altres ciutats del país.

Si els periquitos volen globalitzar una idea particular de Barcelona i no sentir-se subsidiaris del Barça, que moguin el cul 

Deslligar l’esport de la intencionalitat política, justament en aquesta activitat humana que n’és filla primordial, resulta tan absurd com pretendre subsumir la imatge d’un club a un sentiment de correcció política que satisfaci tothom, minories incloses. A tots aquells que molesta l’omnipresència del futbol com a reclam cultural, jo els pregaria que s’indignessin menys i dediquessin un minut de la seva vida a pensar quin altre àmbit de la cultura catalana és avui tan exportable com el Barça pel que fa a excel·lència. Perquè si la cultura pàtria no ha estat més atrevida muralles enllà no ha estat en cap cas per la presència embafadora del futbol, sinó per la seva malaltissa obsessió a mirar-se el melic. Que dos mexicans descobreixin el Priorat a través de Neymar no és un pecat, és una oportunitat.

Si l’Espanyol vol exportar una determinada catalanor dels seus socis, que l’expliqui i que aprofiti el seu nou amo xinès per teixir complicitats arreu del món i vendre’s millor. Si els periquitos volen globalitzar una idea particular de Barcelona i no sentir-se subsidiaris del Barça, que moguin el cul i realitzin els seus espots per reivindicar un imaginari propi: i que guanyin més títols, de pas. Queixar-se sempre del germà gran és com donar-li tota la culpa a l’àrbitre, cosa de perdedors: i molt catalana, per altra banda.