Jo sóc fill de l’Eixample i els límits de la quadrícula són els límits del meu món. Reconeixeràs un habitant de l’Eixample, o tu mateix n’esdevindràs un, quan escolti’s dir alguna cosa del tipus Aquí hi havia el Mordisco i podíem sopar-hi tard; no com ara, que tot tanca a les onze i de nit no hi ha ni déu. Si et sorprens a tu mateix, mentre camines pel Passeig de Gràcia, dient Això havia estat el Drugstore: una nit hi vaig veure en Dalí comprant llaminadures i revistes del cor amb la Gala i dos gossets, encara que sigui probablement esbiaixat, ja no cal que pateixis més pels teus problemes d’identitat; perquè segurament ets dels que pensen que el pernil del Quílez ja no és tan saladet (empraràs el diminutiu, no ho dubtis) ara que el colmado ha reduït la superfície d’allò que fou tota una cantonada, degut a la pèrfida arribada d’una botiga de roba; i també patiràs quan compris alvocat al Veritas, que abans era tal i qual. Perquè tu ets un habitant de l’Eixample des del moment en què allò que hi havia abans aquí és més sòlid que tot el que hi ha ara.

Els eixamplencs estimem la nostàlgia i som horripilantment cursis; justament per aquest motiu, escarnim l’enyorament amb totes les nostres forces i ens caguem en les expressions xarones com si ens hi anés la vida. Però, per molt que ens pesi la pròpia i fastigosa monstruositat, som nosaltres, amos de la quadrícula, els éssers més afectats del planeta, i d’aquesta faisó diem coses com Jo tinc el meu Eixample particular o perboquem expressions repulsives del tipus Jo no menjo mai a l’Eixample perquè tots els restaurants foten pena i els hotels, ja veus, fa temps que són un aplec de russos. Això explica que no hi hagi una sola llar de l’Eixample sense un determinat llibrot o biografia d’Ildefons Cerdà als seus estants, i és també així com els eixamplencs –quan són a casa en sabatilles– fullegen les seves insofribles monografies del Pla Cerdà cercant-hi fotografies dels dibuixos originals, i és també així com els eixamplencs admiren aquells dissenys i no només n’enyoren el passat burgés, sinó les intencions primeres que mai no arribaren a veure la llum.

Perquè, mentre fan una camamilla i foten el cul als seus ridículs canapès passats de moda, els eixamplencs repeteixen gràvids i afectats aquell discurs que diu Quina pena que en Cerdà no pogués dur a terme la seva idea brillant idea inicial i quina llàstima que no pogués omplir les mançanes de l’Eixample amb jardins meravellosos curulls de ginesta. Poc importa que tota nostàlgia sigui mentida, que l’indret que somnien mai no hagi existit, perquè de fet l’eixamplenc neandertal ja enyorava els temps en què el barri eren quatre vinyards envoltats de masies modernistes. Hauríem de prohibir urgentment totes les curses amb les quals l’Ajuntament ens empastifa la ciutat, perquè l’únic esport amb el qual excel·lim els habitants del centre de Barcelona és la gimcana de la pesantor. El que molesta més l’eixamplenc no és que els seus comerços adorats tanquin, sinó que ell no els hagi pogut acomiadar com déu mana, car xapen amb nocturnitat i sense avisar, mentre l’eixamplenc voldria ser allí per somicar quan abaixen per sempre més la persiana.

L’eixamplenc hauria de poder fer un exercici d’estricta modernitat, consistent a superposar totes les seves enyorances en un present ideal i d’aquesta faisó intentar entrar a la sastreria on es fa les camises bo i olorant el tuf de pa amb mantega que desprenia anteriorment el forn que ocupava aquell determinat local, per també superposar-hi el somriure forçat de les dependentes del bar anterior o la tossuderia del barber que havia inaugurat fa centúries aquell mateix indret. L’eixamplenc, entestat en el romanticisme, podria perfectament intentar copsar tot allò que de canviant hi ha en una determinada figura, però el seu malaguanyat egotisme i la seva persistent enyorança ho fan impossible, car l’eixamplenc només viu obsessionat a presenciar adéus i és així també com els eixamplencs adoren transitar pel barri per, més enllà de saludar-se o conversar, aprofitar el matemàtic cinisme de la quadrícula per fer-se els atrafegats mentre criden sorollosament adéu a tot el veïnat, amb un to wagnerià que farà despertar totes les padrines.

Un habitant de l’Eixample és un ésser que pretén acomiadar-se del món mentre tothom li mira el plor. Som una gent tarada que només pot abandonar aquest racó de món quan habitem la quadrícula quasi perfecta que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic. Existència penosa, nostàlgia imposada, comiat permanent. Mireu aquest adéu i recordeu què hi havia al seu lloc, aquella primera pedra.