Espanya no ha tingut mai una presidenta del govern (femella) i, si filem més prim, tampoc no ha tingut una presidenta del govern (femella) andalusa. De moment, i a manca de notícia, Espanya és especialista a ser presidida per mascles, mascles de totes les amanides regionals possibles, mascles de ciutats amb vespres infinits com ara Sevilla, mascles que fan milers d’abdominals per tenir la panxeta com la quadrícula de l’Eixample, mascles que fumaven puros mentre els sicaris torturaven etarres a l’inframón en un subsòl de bombeta mig fosa i fins i tot algun mascle que tingué la gosadia de ser català, el nom del qual fa mal de recordar. En temps de democràcia, com sabia perfectament la Carme(n) Chacón i al-cel-sigui, ni femelles ni catalans. De fet, en el futur, previsiblement, si es vol pintar alguna cosa a la capital del regne, serà molt millor ser dona que no pas catalana.

Això també ho deu saber perfectament el senyor Zetapé, apoyaré i etcètera, quan diu que la senyora Susana Díaz desperta certs recels a Catalunya a causa de la seva condició sexual i nacional. Zetapé no deu recordar quan la presidenta andalusa va acusar els independentistes de voler robar els diners que els ciutadans del seu bell país pagaven a La Caixa en forma d’hipoteques i d’interessos de préstec, però ja sabem que el pobre noi dóna per al que dóna. El més interessant d’això, com sempre, és veure la reacció de la tribu, que ha esprintat argumentalment per recordar a Zetapé que som multicultis a sac pac, car hem tingut un president nascut a Iznájar i ara lluïm gustosíssims una cap de l’oposició que està ben rebona, de Jerez de la Frontera. Com sempre, davant l’atac injustificat, la tribu reacciona recordant al món cruel com en som d’inclusius i simpàtics. Cataluña, tierra de acogida.

En comptes de lluir-nos com un gresol de cultura ibèrica, seria molt més oportú recordar a Zetapé que nosaltres som una gent ben curiosa a qui tant li fot si algú és del sud o del nord

En comptes de lluir-nos com un gresol de cultura ibèrica, seria molt més oportú recordar a Zetapé que nosaltres som una gent ben curiosa a qui tant li fot si algú és del sud o del nord, que un president d’Iznájar i una cap de l’oposició xeresana, per nosaltres, són automàticament catalans si viuen a casa nostra (sic), si penquen de sol a sol i, sobretot, si els surt dels sants collons o ovaris de sentir-se’n. I caldria recordar a tot déu, també a la tribu en general, que el projecte polític de la senyora Susana ens sembla tan utòpic i impostor com la il·lusió d’una Espanya nació-de-nacions del pobre Pedro Sánchez, malgrat que un sigui femella i l’altre un metrosexual. Ni érem més tolerants quan li regalàrem vint-i-cinc diputats com vint-i-cinc llonganisses a la dissortada Carme(n) Chacón, ni som més intolerants per blasmar una política a qui agradaria autonomitzar-nos eternament.

Fins fa ben poc temps, la millor forma de desautoritzar un polític català era simplement acusar-lo d’independentista i, per tant, de violent. A mesura que la separació d’Espanya s’ha instaurat en el centre de la política catalana, és palmari comprovar els intents dels polítics espanyols a subsumir els independentistes sota el teló de fons del masclisme o del racisme. Com a membre de l’alt-right catalana, sé de què parlo. Quan no es vol discutir de res en profunditat, el millor és dir-li a l’altre que està en contra de les ties, i més si vénen de fora. Aquest és el nivell de Zetapé, que –dissortadament– copia fil per randa l’ortodòxia progre catalana.