Els mitjans dediquen molt més espai als problemes que a les solucions, car la incomoditat sembla vendre molt més que l’encert. A Barcelona hem dedicat un munt de tinta a la problemàtica dels manters, però iniciatives com Diomcoop s’han ventilat amb uns poquíssims breus a la premsa. Diomcoop és una cooperativa promoguda per l’Ajuntament que ha tret quinze manters de la venda a la manta per ensinistrar-los en el comerç de productes de roba, complements i artesania en fires i mercats de la ciutat. Els que van tolerar el comerç dels manters durant lustres sense fer-hi gaire cosa diran que això és molt poc, però Diomcoop té la intenció de formar una desena de persones cada any perquè, paulatinament, el comerç de productes il·legals desaparegui de Barcelona. S’hi poden trobar pegues, a la solució, però si més no l’administració Colau, i en concret Gerardo Pisarello, han mogut el cul en comptes d’esperar a que el problema es resolgués sol.

Els manters reben sis mesos de formació especialitzada que també els permetrà regularitzar la seva situació, en cas de no tenir permís de residència. De fet, la cooperativa està formada per ciutadans d’origen subsaharià, mediadors culturals òptims per, en primer lloc, convèncer els manters d’allunyar-se del comerç il·legal i aproximar-se a altres formes de guanyar-se la vida. Es demostra amb encert, ja ho veieu, conservadors, que l’única forma de mediació cultural no sempre és la policia perseguint nanos que venen imitacions de Louis Vuitton. Passar de vendre merda de segona mà a La Rambla a poder treballar a mercats de la ciutat com el Fleedonia, el Rastro de la Virgen o el Traster de Can Ricard és una notícia ben joliua per aquests quinze primers confrares barcelonins i tant és així que els bípedes de la capital hauríem de comprar-los alguna andròmina per celebrar el seu trànsit de la forçosa il·legalitat al modest regentar d’una paradeta.

Quan Colau aposti per la independència, ja de pas, podrem fins i tot deixar de jugar a la cooperativa per tenir poder real en la nostra política migratòria

Que al procés de selecció de Diomcoop s’hagin presentat més de vuitanta aplicants per acabar escollint-ne quinze certifica que els pobres manters, lluny d’estimar la il·legalitat i l’art d’esprintar fugint dels nostres bellíssims urbanos, tenen ganes de viure en pau i de treballar, com la majoria d’humans. La ciutat encara té uns dos-cents manters i, de quinze en quinze i amb paciència, cada dia seran menys. Els nous treballadors de la ciutat ja paguen impostos com qualsevol comerciant i els carques barcelonins no tindran cap excusa per tenir-los com a capitalins de segona. L’Ajuntament, insisteixo, ha fet bona feina i cal aplaudir l’administració sense embuts. Quan Colau aposti per la independència, ja de pas, podrem fins i tot deixar de jugar a la cooperativa per tenir poder real en la nostra política migratòria. Però això sí que costarà molt més esforç, ai las. Sigui com sigui, benvinguts de nou, estimats venedors d’artesania, benvolguts currants, a la Rosa de foc.

I celebrem de tant en tant les solucions, que tampoc costa tant.