Tornem al diuen, diuen, diuen, perquè diuen que Germà Gordó –nas afilat, pell blanquinosa, silenci sepulcral, discreció fidel i caminar de baldufa– ha estat i encara és l’home que es troba al nucli de les corrupteles financeres de la Convergència de sempre i que, simultàniament i aquí rau el problema, és l’ideòleg que ha vertebrat la base política del masisme. Amb Gordó passa que tot allò que intuïm no es pot dir sinó és a risc de blasfemar, car la conversa de cafè es basa precisament a no tenir proves i Gordó s’ha caracteritzat sempre per no firmar gaire documents i fer-se l’orni. Però diuen, diuen, diuen que a Convergència es feia poca cosa sense que passés per ell, com certifica aquella gravació del cas Pretòria en què Lluís Prenafeta feia d’enllaç entre Mas i un empresari problemàtic per “facilitar coses” i on de seguida es requeria la presència de l’escrivà Gordó.

Sabem, i aquí no diuen, diuen, diuen, que Gordó va tenir molt de protagonisme en les converses entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, xerrades en què l’esbirro del règim li proposava al ministre l’antic conseller de Justícia com a alternativa a la direcció de Convergència, si Mas acabava tombat per les clavegueres de l’interior policial. Sabem, perquè així ens ho ha dit gent de dins del partit, que Gordó ja s’havia presentat com a secretari general del PDeCAT amb l’actiu de ser un home del sistema (espanyol, evidentment): “tinc La Vanguardia, La Caixa, la Zarzuela, la judicatura i un exèrcit invisible de gent a favor”, li havien sentit presumir. No se’n va sortir, però la gent que és al costat de Gordó continua essent la mateixa i aquí hi podeu posar diputats, alcaldes i una casta d’aquell tipus de gent curiosa a la qual se sol definir amb el cognom aquests saben coses.

El problema dels nous dirigents pedecàtors amb Gordó és evident. Si el mantenen, sigui o no certa la brama del seu poder ocult, es transmet la sensació que aquí manen els de sempre, relegant Pascal, Bonvehí i tota la tropa dels joves a una simple operació de maquillatge. Però si cau Gordó i la bel·ligerància dels tuits contra l’antic plenipotenciari continua, l’actual direcció del PDeCAT admetrà amb sordina que l’entorn de Mas feia pudor, la qual cosa topa de front –malgrat que a molts els costi d’acceptar– que el Molt Honorable 129 continuï fent d’actiu polític del procés i sigui exemplar a instàncies internacionals. Si cau Gordó, en definitiva, és perquè d’alguna o d’altra forma la nova gent de Convergència pot digerir sense por la seva condició d’home que ho sap tot, acceptant així tot allò que pugui passar si la intuïció del diuen, diuen, diuen, resulta certa.

Entenc que la cosa els faci por, passi el que passi, car si Gordó s’entesta a restar al Parlament, a la cambra catalana no s’hi veurà solament un diputat adscrit al grup mixt investigat per corrupció, com si la cosa fos només un canvi de seients que no afecta Junts pel Sí, sinó que hom hi trobarà la foto diària d’un antic membre importantíssim de Convergència, estretament lligat a la figura d’Artur Mas, que encara es refugia judicialment i econòmica a la mateixa sala que pretén embolcallar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Més enllà de centrar-ho tot en Gordó, que és la cosa fàcil d’aquesta setmana, els convergents haurien de saber si estan disposats a renunciar al llegat de Mas per fer net del tot, inclosa la presència d’aquest en la vida política, o si, contràriament, volen continuar jugant a l’ambigüitat amb el seu passat tumefacte.

La judicatura espanyola ataca Gordó conscient que situa el centredreta català en aquesta disjuntiva moral. Al final, com passa sempre, la política es tracta d’assumir la veritat, per dura que sigui, i per crues que siguin les seves conseqüències. Us desitjo sort, convergents. La necessitareu.