A molts els ha pogut sobtar o fins i tot indignar la fotografia d’Oriol Junqueras agafant amicalment per les espatlles Soraya Sáenz de Santamaría al Mobile World Congress, curiosament simultània al judici de l’exconseller de Presidència Francesc Homs al Tribunal Suprem de Madrit. Però diria que la instantània, més enllà de provocar estranyesa o indignació, explica perfectament la situació actual d’un procés que –tot i aparentar un xoc de trens encara invisible i eternament ajornat– situa els enemics polítics en un món d’aparent tensió en el qual, si filem prim, tothom s’hi sent ben còmode. Mentre els dos vicepresidents reencarnaven la idea segons la qual el junquerisme és amor, seguint la línia de defensa d’Artur Mas, Homs treia pit adduint que no hi havia manera d’entendre el que havia demanat el Tribunal Constitucional al Govern en la seva providència “inconcreta”.

L’argument té la seva gràcia, perquè repassant breument la citada providència, és difícil trobar evasives o mitges veritats en frases com ara “la consulta popular no referendaria sobre el futuro político de Catalunya y sus anexos son inconstitucionales y nulos” o “el reconocimiento de un nuevo sujeto soberano en el pueblo catalán requiere una previa decisión constituyente políticamente imputable al soberano constitucional, el pueblo español”. Ja sé que contrariar la dogmàtica processista i donar veu a un jutge espanyol em converteix automàticament enemic del catalanisme, de les essències pàtries i fins i tot de la Moreneta, però no puc evitar manifestar el meu astorament cada vegada que un polític independentista es defensa davant d’un tribunal afirmant que o bé no va saltar-se cap llei espanyola o bé no la va acabar d’entendre com déu mana.

Per molt que els líders pendents d’inhabilitació treguin pit davant el jutge, mentre ho facin acatant la llei espanyola, aquí no es trenca res

Fer la viu-viu amb la legalitat vigent no deixa de ser una continuació letàrgica del masisme polític (la famosa astúcia del Molt Honorable 129) i em sembla la mar de normal que els jutges espanyols reaccionin irats davant d’algú que, més enllà de desobeir o no la llei, els vacil·li d’aquesta manera fent-se el llest. Això no treu que a mi em sembli que els judicis de Mas i els seus consellers tinguin una intencionalitat política, que la tenen, però tot això és irrellevant perquè allò que m’interessa són els meus líders, no pas els criats dels buròcrates espanyols. I, en aquest sentit, veient la processó que acompanyava Homs als jutjats, he començat a experimentar la sensació d’assistir a un ritual inofensiu que té com a únic objectiu excitar la parròquia sobiranista. Per molt que els líders pendents d’inhabilitació treguin pit davant el jutge, mentre ho facin acatant la llei espanyola, aquí no es trenca res.

La repetició sempre cau inexorablement en el tedi. Si hem de visitar els tribunals, que sigui per desobedients, no per astuts.