Segur que, de fa ben poques setmanes i per sorpresa vostra, us haureu topat amb certs catalans d’ordenadíssima ètica —centrats en política i fins i tot liberals en economia— dient-vos que el proper 21-D votaran la CUP amb tota l’alegria del món. Hi ha la temptació d’afirmar que el vot cupaire serà l’abocador irat del cabreig de molts independentistes, desil·lusionats amb la gestió posterior a l’1-O per part de Junts pel Sí. Això és cert només parcialment, car és evident que cada dia hi ha més sobiranistes obertament irats amb fets tan curiosos com que el govern declarés la independència i marxés de cap de setmana a veure la família, que aquest darrers dies s’hagi produït una acumulació inaudita de convergents i de republicans afirmant que no havien ni somniat amb l’aplicació real i efectiva del resultat del referèndum i que encara se’ns parli d’amenaces violentes de l’exèrcit i de Rambo, mai no concretades, no fos cas que se’ns informés de coses que fan cangueli.  

La CUP imantarà gustosament l’independentista emprenyat, sí i recontrasí, però seria injust subsumir l’auge dels cupaires en un simple vot d’ira perquè, malgrat que a molta gent li dolgui acceptar-ho, el seu llenguatge i praxi han impregnat algunes de les troballes més importants d’aquest procés ara encarcarat. Va ser la CUP qui va empènyer el processisme vers la radicalitat democràtica, acostant-lo al referèndum: si ho recordeu, els juntistes havien dissenyat un projecte en què la votació fou durant molt de temps pantalla passada (ara s’ha palesat de sobres que, sense haver impulsat l’1-O i amb la posterior repressió policial de l’Estat, tant convergents com republicans no haurien gosat fer una DUI ni de conya). La CUP va ajudar a ressuscitar la necessitat d’una votació per rematar la majoria insuficient que resultà del 27-S: i el referèndum, certament, ha posat tothom al seu lloc.

Com em van confessar dos responsables de col·legi electoral l'endemà de l’1-O, sense l’experiència en l’art de la clandestinitat dels cupaires, el referèndum no s’hauria pogut ordir. Durant els darrers anys, servidor i molta gent hem passat mil i una sobretaules escarnint els procediments assemblearis de la CUP i la seva aposta decidida per fer política des de la resistència pacífica al carrer. Però tot allò del que ens en fotíem ha acabat essent el procediment rector d’aquest procés i mal em temo que haurà de ser una constant en la propera legislatura anti-155 que el Parlament es disposa a afrontar. Ni els Comitès de Defensa de la República, ni les manifestacions posteriors als empresonaments del Govern ni, no cal dir-ho, l’actitud heroica de la majoria de conciutadans l’1-O no hauria estat tan eficaç sense l’ètica cupaire. N’hem fet burla tothora: ara és l’hora de disculpar-se.

La CUP ja fa temps que és paritària, la CUP no elabora les seves llistes mirant a Twitter ni acostuma a fer les coses per quedar bé

En un present on a la política catalana li fa molta més falta canvis que no pas martirologis, els cupaires fa uns quants anys que donen lliçons de tenir el cul poc llogat, renovant les seves candidatures a cada legislatura. La CUP ja fa temps que és paritària, la CUP no elabora les seves llistes mirant a Twitter ni acostuma a fer les coses per quedar bé. Quan t’acostumes a apreciar un candidat cupaire i maldaries perquè es quedés fent la política, ell o ella és el primer que acaba amb la síndrome d’Alfonso Guerra i fot el camp per dedicar-se a una cosa tan curiosa i excepcional com treballar. Es pot no estar d’acord amb el sistema social i econòmic que impulsa la CUP (això del comunisme se’ls passarà quan gestionin la cosa pública), però ningú pot dir que els cupaires no hagin estat conseqüents, persistents i raonables. Penseu, només per un instant, on seríem ara amb Artur Mas.

La política també es fa de criteris que remeten a les afinitats comunes i als universos compartits. Darrerament, si em permeteu quelcom que pot semblar frívol, jo em sento molt més a gust xerrant amb la gent de la CUP que no pas amb polítics més joves d’altres formacions que es dediquen a afirmar les mateixes marcianades que els seus líders més vetustos. Hi ha gent cupaire que, al capdavall, és filla de la classe mitjana i ha patit les mateixes desil·lusions i precarietats que molts membres de la meva quinta. Jo puc diferir moltíssim de la Gabriel, la Vehí o la Boya, però totes elles són ties a qui confiaria la comandància de la meva policia. Jo puc voler un món ben diferent que en Salellas, l’Arrufat o en Fernàndez, però la seva vida s’assembla molt més a la meva que no pas la dels convergents que recullen firmes per la unitat pensant només en conservar el curro.

Us pot semblar delirant, però la CUP cada dia em sembla més un partit de centre. I com alguns continuïn dient que el 21-D és no sé què d’un referèndum pactat o el plebiscit de la implantació de la república, ho sento molt però els votarà sa tia.

PS.- Avançant-me a comentaris (darrerament tinc aquest defecte de fàbrica insofrible de tenir-vos en compte), molts pensareu que els polítics de la CUP han xerrat molt però que, de moment, no han pagat el seu atreviment antisistema amb la presó ni amb l’exili. Entenc el fons empàtic d’aquest argument, però diria que anem bastant malament si la mesura i el judici amb què valorem els nostres polítics ha d’estar únicament marcat per si han patit una repressió de l’Estat. Que hi hagi gent que les estigui passant putes, i cal dir-ho les vegades que faci falta, no els dona carta per ser la millor opció de futur. Enaltir el reprimit sense passar-hi comptes també és una forma oculta d’acceptar la violència de l’Estat.