Els periodistes madrilenys que havien viscut durant lustres aplaudint els safaris i les querides a Joan Carles I, encantats de sufragar-li la festa amb caler públic, van encabritar-se quan el monarca no els va fer de Franco per frenar el sobiranisme català a cop de sabre, i així el divorci entre els propagandistes i el monarca va acabar amb la infanta Cristina piulant sobre les seves finances davant d’un jutge podemita. Més enllà del fet que la sentència absolutòria contra la filla del Rei emèrit sigui o no justa, l’únic transcendent del judici pel cas Nóos ha estat el toc d’atenció que les elits espanyoles han fet a la monarquia per posar-la a prova i recordar al rei Felip VI que si es despista, el poden matar. Que el monarca actual tingui un discurs encara més dur que el seu pare sobre la independència no és gens casual i respon als desigs del Club 155 de relligar Espanya amb l’acer de la corona.

Roca ha guanyat el cas de la seva vida fent un darrer homenatge al barroc espanyol: lluny d’assenyalar els lladres, ha deixat que es devorin entre ells com llops avars.

Ironies de la vida, ha estat un català il·lustre qui ha aconseguit salvar la Infanta de la forca en el darrer moment. M’hi jugaria tot l’or del món que ha estat el mateix Miquel Roca qui, més enllà d’aconseguir convèncer el jutge que Cristina sabia ben poca cosa o res del que feia el seu marit amb la pasta defraudada, va desviar molt intel·ligentment l’atenció de la parella de sang blava a les pràctiques d’extorsió del sindicat Manos Limpias i del cas Ausbanc. Amb l’aparició de l’escàndol pel qual es va saber finalment que el sindicat feixista intimidava empreses i particulars sota l’amenaça de buscar-los problemes judicials, la tensió contra Cristina es va dissipar i Urdangarin va quedar simplement com l’aprofitat de la cort. Roca ha guanyat el cas de la seva vida fent un darrer homenatge al barroc espanyol: lluny d’assenyalar els lladres, ha deixat que es devorin entre ells com llops avars.

Després del viacrucis de Cristina i la defenestració de Joan Carles, Felip haurà de reguanyar la confiança dels sabristes de la seva cort amb un llenguatge encara més bel·ligerant contra el referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Les declaracions de la fiscal Magaldi denunciant agressions fictícies i mirades d’odi inaudites i les esbravades d’Eduardo Inda sobre els jutges i ETA intenten batasunitzar la vida política catalana en aquest sentit: els cortesans demanen un rei intervencionista que aturi la bogeria independentista sense tant de mirament. Primer han tocat a la germana, i encara els queden molts familiars. A mesura que s’acosti el referèndum, cada dia ens divertirem més.