Encara em sorprèn com molts independentistes que es vanten tothora de tirar pel dret i de voler sobrepassar la llei espanyola s’estranyin o es mostrin indignats amb les represàlies amb què les invencions autonomistes pretenen tenallar el referèndum o qualsevol iniciativa que tingui com a centre gravitatori el lliure albir dels catalans. Així darrerament, amb el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) que, en un informe no vinculant, detecta una problemàtica legal amb la disposició addicional número trenta-u dels pressupostos, que els vincula directament a la celebració del referèndum. Qualsevol iniciativa vinculada a la consulta sobre l’autodeterminació (a saber, que relligui el futur de Catalunya a tot allò que decideixin els seus ciutadans a les urnes) serà necessàriament contrària a l’Estatut, una llei espanyolíssima promulgada per Sa Majestat, la d’abans, no la d’ara, i, per tant, plenament subjugada a la carta magna i la unitat d’Espanya.

Que uns pressupostos en què s’inclou un referèndum són il·legals als ulls de la legislació espanyola no cal que ens ho vingui a revelar el CGE, ni la Verge Maria. Que de l’autonomia no en sortirà la independència i que, consegüentment, mai es podrà ordir un procés independentista “de la llei a la llei” (a imatge de la transició espanyola del franquisme a la democràcia sota vigilància) és cada dia més palmari. De fet, l’Estat espanyol va tramar hàbilment aquesta estratègia al mateix Estatut del 2006, que els catalans votaren amb molta parsimònia: en el preàmbul delirant del seu entramat ja es deixa ben clar que “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania, ha definit Catalunya com a nació, d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.”

Relegant el concepte de nació al de voluntat i de sentiment i descafeïnant-lo a la carta magna com a nacionalitat, l’espanyolisme va assegurar-se hàbilment que el Parlament i la Generalitat fossin en ells mateixos un impediment legal contra la voluntat lliure dels catalans. Al seu torn, negant el caràcter de nació, hom s’assegurava que el govern legítim dels catalans no pogués apel·lar a les instàncies internacionals, que reconeixen el dret d’autodeterminació per a totes les nacions que viuen sota el jou d’una Administració que n’impedeix el lliure albir. Això ho sabíem de fa temps, com també sabíem que el referèndum d’autodeterminació no respon ni es basa en una partida pressupostària d’uns comptes autonòmics, ni en qualsevol iniciativa que vulgui proclamar-se des d’un marc legal autonòmic. No hi haurà llibertat, i això ho entén tothom, que neixi d’una teranyina immobilista.

El referèndum no depèn de cap entramat legal, ni d’una disposició pressupostària. Només de 72 homes i dones ardits que vulguin deixar-se l’ànima pels seus votants i per tot allò que els han promès. La resta, poesia barata i més garantia d’autonomisme.