Quan s’acusa Ada Colau i Xavier Domènech de tebior o d’ambigüitat amb el referèndum, es comet un error de base sobre el fons i el caràcter autodeterminatiu de l’1-O. De fa temps, Colau i Domènech ja s’han inclinat clarament, Pablemos y cajitas mediante, per una votació pactada, la qual cosa implicaria que el plebiscit sobre la independència passés indefugiblement per una votació al Congrés. Perquè aquí del que es tracta, si ens deixem d’històries, és d’un xoc de legitimitats parlamentàries: o s’afirma el principi d’autodeterminació alimentat per la cambra catalana o, al contrari, es continua amb la subsidiarietat del Parlament a les corts del regne. Quan Colau i Domènech demanen garanties al Govern de la Generalitat, en el fons se’ls en refot si hi haurà urnes, paperetes i col·legis a l’abast de tothom: el que cerquen és la garantia d’un pacte subordinat a Espanya.

En aquest sentit, l’univers dels comuns ja ha fet una tria gens obtusa de comprendre. Per Colau, Domènech i els seus, el referèndum de l’1-O només serà vàlid si el seu resultat porta estampada la firma de Felip VI. Per aquest motiu, Colau pot declarar-se partidària d’anar a votar i, en cas que la pressionin molt els seus propis electors, fins i tot podria demanar sense complexos que s’inundi les urnes de vots, però la hiperalcaldessa sempre acabarà exigint la garantia del segell espanyol a tot allò que tu i jo votem, per tal de fer-ho vàlid. En aquest sentit, Colau està realitzant un càlcul d’ambigüitat prototípic de l’escola CiU-PSC: intenta no ser titllada de poc demòcrata, i per això acarona les urnes, però en nega el resultat perquè autodeterminar-se li sembla excessiu. Tu i jo podem votar i mobilitzar-nos, en definitiva, però la garantia s’escriu amb E d’Espanya.

En aquest sentit, als comuns no se’ls ha d’acusar d’ambigüitat, ells ja han fet la tria: la sobirania catalana resideix en el poble espanyol

El càlcul de Colau no és forassenyat: en cas que fracassi el procés, la hiperalcaldessa de la capital, a banda de sortir escollida de nou a les municipals, podria abanderar un centre polític quasi-post-federalista que apostés per la revolució de l’anar fent. Fracassat l’intent d’anar de cara a barraca, l’Ada podria presentar-se com la veu del seny dins del progressisme català (com un Duran i Lleida dels pobres, per entendre’ns), amb la qual cosa ja li aniria la mar de bé deslliurar-se d’Oriol Junqueras, actual rei del centreesquerra de la tribu: si l’actual vicepresident es desgasta sol o si l’inhabiliten els espanyols, a la hiperalcaldessa tant li fot, perquè el resultat serà més camp polític per a recórrer. En cas de no aplicar-se el resultat de l’1-O per part del Govern, Colau farà de catalana de tota la vida per entonar una de les frases preferides del seny tribal: ho veieu, com teníeu massa pressa?

En aquest sentit, als comuns no se’ls ha d’acusar d’ambigüitat. Ells, insisteixo, ja han fet la tria: la sobirania catalana resideix en el poble espanyol, representat al Congrés. Els comuns, per tant, són allò que –de tota la vida– hem anomenat espanyols, la qual cosa és una condició meravellosa i que respectem amb somriure oceànic, com no podria ser d’altra faisó. Fa temps, concretament la mateixa nit de les eleccions municipals que va guanyar Colau, vaig fer un tuit múltiplement publicitat que resava: “Barcelona no pot tenir una alcaldessa espanyola”. La gent em va dir racista, nazi, entre moltes altres floretes que ja us podeu imaginar. Suposo que, a hores d’ara, ja capteu el sentit de la frase. Espanyola. Continuem.