Unió Democràtica ha ressuscitat en boca d’Ada Colau, la hiperalcaldessa capaç d’assistir encantadíssima de la vida a una manifestació a favor de la independència i, escassos dies després, de muntar-li el pregó de la Mercè a un escriptor ressentit de San Adrián de Besós que ha titllat els separatistes d’aiatol·làs intolerants. Al meu univers ideal, Colau hauria de concedir una entrevista diària als mitjans de la tribu i així tots els catalans moderats i tradicionalistes escoltarien regurgitats en l’Ada els bellíssims anhels sociovergents d’una República Catalana Confederada amb les nacions lliures d’Espanya, la cançó d’un referèndum tolerat per l’oligarquia política madrilenya i àdhuc l’existència palpable de l’unicorn blanquinós purificador com a nou transport sostenible pels barcelonins.
Torna l’enyorat Josep Antoni, ai las, encarnat en la director’s cut de l’Ada, que ens alliçona sobre el dret del poble català a autoconsultar-se sense aclarir-nos si aquesta nova andròmina verbal implicaria o no la revolució prèvia d’autodeterminar-se, és a dir, de concedir la majoria d’edat política als catalans per imposar democràticament allò que decideixin a les urnes (repassa els apunts de Hegel sobre la identitat, alcaldessa). Però a diferència de les aparicions discutides d’en Josep Antoni a l’11-S –el pobre hi acostumava a anar en crosses, per tot allò tan cristià de generar compassió en la padrina– l’Ada no només hi serà aplaudida sinó altament victorejada pels presents, com si la seva sola presència fos la reaparició màgica de Santa Eulàlia esquinçant la bóta dels tretze insofribles turments.
Que l’independentisme, en definitiva, es postri en genuflexió davant la presència de comuns i podemites a la manifestació de l’11-S és l’enèsima prova del poder inofensiu de la mobilització. Que tots aquells que van donar pel sac nit i dia exigint la pregunta del Sí-No per legitimar el 9-N tintin una manifestació que hauria d’exigir el referèndum, car així ho ha votat l’ANC, és deixar-se robar el relat d’una forma absurda. Si alguna cosa li cal a l’independentisme és més valentia a denunciar tots aquells que es passen el dia cantant que contra la troika i el maligne deute sí que es pot, que amb Palestina i el Sàhara sí que es pot i etcètera, però que quan s’enfronten a Espanya es tornen d’un legalista que semblen opositors a funcionari que es caguen a les calces per por de perdre la plaça.
Com va palesant-se cada dia que passa, el referèndum d’autodeterminació és l’únic desllorigador del futur polític català, sobretot perquè mostra a parts iguals la por i el cinisme d’allò que en dèiem catalanisme. El referèndum posa en evidència tots els revolucionaris a temps parcial que creuen només a desobeir en allò que els convé i és factible. El referèndum manifesta com n’és d’absurd apel·lar a la sobirania dels catalans mentre es negocia de sotamà la seva capacitat de votar. El referèndum despulla la por i per això només té objeccions de buròcrates i cínics. L’Ada parla com un sociovergent de tota la vida i ja té collons que siguin els convergents de sempre, que ens van fer empassar en Josep Antoni durant lustres, els que la critiquin per repetir fil per randa la seva doctrina de fa quatre dies.
El referèndum de Colau i Lleida consisteix a no fer el referèndum. Si aplaudeixes la farsa, després no ploris.