Davant l’espantosa proliferació de nous ginys mòbils, l’administració Colau ha decidit regular oportunament les malèfiques andròmines amb rodes, plataformes, patinets elèctrics i segways que deambulen per la ciutat amenaçant-nos el caminar (i àdhuc la vida), uns aparells que la hiperalcaldessa ha foragitat de les voreres per tal d’encastar-los al carril bici, si van en grup, o a la calçada en zones en què la velocitat màxima de la bala en qüestió no superi els trenta quilòmetres per hora. Aplaudim  amb alegria la iniciativa de l’Ajuntament i no només perquè ens plau caminar per la ciutat sense que un meteorit atempti contra la nostra existència, sinó sobretot perquè l’exili d’aquestes pròtesis mòbils als carrils vehiculars ens permetrà estalviar-nos la cara de cretins amb la qual els seus propietaris o llogaters ens destorben la passejada amb aquell aire narcisista de complaença tecnològica.

Però la màquina no és la culpable de tot plegat: de fet, la majoria de patinets i de dispositius similars copien fil per randa la poca traça amb què els barcelonins peüllen pels carrers de la ciutat. Feu l’exercici de sortir al balcó durant cinc minuts i ho comprovareu, constatareu ràpidament com els barcelonins no caminen pel carrer, sinó que s’intenten caçar i interceptar amb una avidesa pràcticament atlètica i una ferocitat militantment africana. Poc importa que un carrer, posem per cas al Gòtic, estigui pràcticament buit de circulació, que si dos barcelonins hi coincideixen a peu i s’han de creuar, faran tot el possible per topar entre ells, inventaran les mil i una formes amb què els seus cossos puguin aürtar i així, balbucejant, emetre una disculpa desganada. Les carraques inventades pels ploms dels californians no són, ai las, les úniques responsables d’aquest desvari.

Els barcelonins han aconseguit –amb la pèrfida obsessió per caminar fent corbes d’embriac, amb l’hàbit repulsiu de transitar pel cantó de les voreres com si fossin cabres de funambulisme, amb la continuada fal·lera per col·lidir com si fossin torpedes redemptors– que l’art de caminar en pau i tranquil·litat sigui un afer en vies d’extinció. És així com servidor, el més progressista entre els reaccionaris d’aquesta ciutat, exigeix a la hiperalcaldessa que, a banda d’ordenances municipals, tallers sobre fengshui i trobades per ordir la millor recepta de cuscús, promogui ràpidament classes de caminar gratuïtes per a tots els barcelonins. L’assignatura hauria, en primer lloc, de tocar l’estil, puix que no hi ha caminar digne sense una metòdica d’anar recte i gallard pel món (mai creuant les cames!), per passar després als elements bàsics del respecte i la distància.

Les classes de caminar, estimada alcaldessa, són ara molt més necessàries que la mandanga aquesta del Primavera Sound o que els insofribles concerts de la Mercè, si és que la fractura social a Barcelona no es vol fer insuportable. Cal començar per tot allò més bàsic i no hi ha res de més peremptori que poder garantir la civilitat als carrers de la nostra Rosa de Foc, no hi ha res més inajornable que retornar la vorera als seus fills naturals, la gent que camina. Ara que hem foragitat les bales amb rodes al carril bici, no seria cap escàndol foragitar-hi també tots els caminadors incívics reincidents de la ciutat, perquè així tastarien la seva tècnica maldestre en forma de segway assassí. Caminar no ha de ser un luxe, ni un exercici per a sobreviure. “Sí, se puede.”