Diria que, més enllà de la ideologia i de les preferències morals de cadascú, la política serà ben aviat un art que haurem d’analitzar solament per la fal·lera dels seus líders en intervenir als aspectes més íntims de la vida ciutadana. Fa poc sabíem, per exemple, que el govern Colau ha continuat la política de mantenir un fitxer personalitzat amb les dades dels agents de la Guàrdia Urbana, un document que, més enllà de particularitats comprensibles per tenir-los controlats, demana als membres de la bòfia qüestions relatives a les seves aficions, estils de vida, propietats, dades bancàries, preferències sexuals o fins i tot qüestions de caràcter religiós. L’Ajuntament s’ha afanyat a defensar-se, adduint que el qüestionari només serà publicitat en cas que una instància judicial investigui un agent, però –com qui no vol la cosa– ja hi haurà uns fitxers on homes i dones hauran de confessar-hi si creuen en la divinitat sola o tripartida, si paguen una hipoteca o si prefereixen els conys a les pitxes. Només és consultiu, però vostè vagi omplint.

Això de la pasma pot semblar una anècdota, però sota la matraca de fitxar la caracterologia dels ciutadans s’hi amaga aquella obsessió de la Barcelona post-olímpica d’adoctrinar-los sobre com han de viure lleure i creences. El màxim exemple d’aquesta monomania és l’invent aquest de la superilla, una bona idea en el pla teòric (aïllar un espai de la ciutat perquè siguin els ciutadans qui l’omplin de vida) però realitzada com el cul justament perquè imposa als vianants els espais de gaudi aniquilant qualsevol activitat improvisada. La calçada hi és tota plena de pintures que defineixen quins jocs pot fer la mainada, els carrils per on hom hi pot fer curses i fins i tot un espai on qualsevol pot dir-hi la seva, com si hagués de ser un buròcrata de l’arquitectura qui hagués de dictar on l’indignat ha d’edificar el seu particular Speaker’s Corner. Un espai que tenia per objectiu regalar la inventiva als ciutadans acaba, en definitiva, caient de nou en el paternalisme.   

No cal que tota Barcelona s’assembli a la Muntanya Pelada, però ben aviat hi haurem de pujar com autèntics excursionistes, car serà l’única taleia de la ciutat en la qual no hi ha posat el nas cap buròcrata

No deixa de ser curiós que, entre les lloables intencions que defineixen projectes com les grans illes, s’hi amagui l’objectiu de pacificar l’entorn urbà (així resa la nomenklatura de l’administració comuna), sobretot quan molts barcelonins voldríem una ciutat un pèl més guerrificada, en què els espais d’ombres poguessin brollar a través de l’espontaneïtat dels seus veïns. Com deia fa poc l’amic Eduard Escoffet en una xerrada al cececebé, és simptomàtic que totes les administracions de la Barcelona democràtica hagin maldat per igual per aquesta idea d’intervenir en la ciutat amb la intenció de completar-la com si la amb la seva pròpia vivor no n’hi hagués prou. No cal que tota Barcelona s’assembli a la Muntanya Pelada, però ben aviat hi haurem de pujar com autèntics excursionistes, car serà l’única taleia de la ciutat en la qual no hi ha posat el nas cap buròcrata. Contra les administracions interventores, la creativitat del ciutadà.

Avui en dia ja és comprovable com la narrativa literària que ha donat Barcelona durant els darrers anys –que va de la novel·lística de Lluís Calvo a la crítica de la ciutat olímpica de Gerard Horta, López Petit o la gent de Ciutat Invisible– no ha tingut el seu correlat polític o arquitectònic. Si volem sobreviure a aquesta ciutat on el lleure és teledirigit, caldrà fer com el personatge de Picadura de Barcelona del nostre escriptoràs Adrià Pujol i Cruells i tornar a inventar-nos rutes per la ciutat, absolutament obscures, sense dir el nom de tot allò que ens agrada, per si de cas un agent municipal se li acudeix copiar-nos la ruta i gentrificar les nostres passes. La política, insisteixo, serà ben aviat només una eina d’intervenció en la vida dels indefensos. Serà feina nostra, ai las, deslliurar-nos-en. Espero que la ciutat ens hi ajudi.