El full parroquial de la Tercera Via ha començat a escampar la brama segons la qual els catalans haurien deixat enrere el Trienni Rupturista (a saber, la febrada indepe que es produí del 2012 fins al plebiscit del 27-S) per abraçar de nou la possibilitat d’un pacte amb Madrid. És extraordinari comprovar com la simple hipòtesi d’un referèndum excita els nervis de la Plaça de Calvo Sotelo fins al punt que els redactors de La Vanguardia han de tornar a omplir el full d’admissió de l’indret que les pijes de Barcelona anomenen gym per practicar el seu esport predilecte: estrafer les enquestes fins a demostrar que cada vegada hi ha menys independentistes i més habitants de la tribu a favor d’un pacte amb l’Estat.

La curiositat del cas, i el més risible de tot plegat, és veure com els habitants de la Third Way catalana s’esforcen a demostrar el suport popular d’un pacte les condicions del qual són absolutament desconegudes fins i tot pels seus apologetes. És admirable, filosofia de pàrvuls, com el sofertíssim redactor Carles Castro pot titllar l’acord amb Madrid de visió realista d’augmentar l’autogovern, contraposant-la a allò que l’independentisme només ofereix com a somni populista. Brillant visió del realisme, ja ho veieu, aquella segons la qual algú malda per un nou contracte amb l’Estat sense conèixer-ne ni una sola de les clàusules i curiosa lectura del populisme, ai las, la que es basa en regalar el vot als pobres ciutadans ineptes.

Si alguna cosa temen tant els defensors com els detractors del referèndum és el seu caràcter indubtable d’enquesta definitiva i crua. El referèndum, pobret meu, ni s’interpreta ni pot derivar en cap sociologia de tres al quarto: només pot ser acatat fent cas al desig racional dels ciutadans o ignorat des de la covardia política, sota l’excusa de continuar pressionant els aparells ideològics de l’Estat perquè finalment parlin de tu a tu amb Catalunya. Si existeix algun exemple de realisme polític a Catalunya és justament la votació, que desafia per igual la insensibilitat democràtica dels buròcrates espanyols com les covardies del catalanisme cursi que sempre troba alguna excusa per no sotmetre els seus ciutadans a un plebiscit.

Si alguna cosa acabarà amb el Trienni Rupturista –amics de Calvo Sotelo, ciutadans pel pacte– és el referèndum, un pacte de tots amb tots, un pacte de tots contra tots. I que guanyi el millor, com sempre.