No cal ser gaire perspicaç per veure que els termes del debat sobre l’atac dels joves d’Arran al bus turístic de Barcelona ha anat molt més enllà d’un afer intern i urbà sobre allò que els cursis anomenen turismofòbia. De fa molt de temps, hi ha sectors del sobiranisme moderat que sospiren perquè l’1-O no es pugui celebrar el referèndum d’autodeterminació i que l’anul·lació del compromís del govern per part de l’executiu del PP i la judicatura provoqui un Euromaidan massiu als carrers de Catalunya i una lògica preeminència de la imatge d’una Barcelona amb les places plenes de gent protestant contra la intolerància del govern espanyol. Encara que sembli paradoxal, a aquest sector de l’independentisme (que sospira amb els carrers plens per tal de pressionar el govern espanyol i que aquest cedeixi a una tercera via) ja li va molt bé evitar el referèndum i omplir els places de motivats a l’espera que a Rajoy i a la comunitat internacional se’ls commogui l’ànima.

 

Els independentistes de postureig somnien amb una Barcelona plena de gent airada perquè, en el fons, ja els va bé escudar-se darrere de les masses i fer el possible perquè aquestes oblidin que el referèndum era un compromís innegociable del Govern. Paral·lelament, l’ambient enrarit que poden provocar manifestacions al carrer sempre l’acostumen a aprofitar els de sempre per a reclamar moderació: com de consuetud, els qui atien les masses a les places són els mateixos que els acaben demanant que cedeixin al pragmatisme (vegeu Podemos). I aquí és on entra la CUP: fa molt de temps, un líder sobiranista a l’ombra em va dir que, si el referèndum no podia fer-se, calia impulsar un seguit de mobilitzacions massives i pacífiques tipus Tahrir a Barcelona i em va encuriosir especialment que insistís en el fet que les manis serien un èxit de pressió internacional si els bojos de la CUP no començaven a cremar contenidors i apedregar policies espanyols.

 

Arran de l’incident amb el bus turístic, no és cap casualitat que les veus principals de la tercera via (encapçalades per Colau i Santi Vila) s’hagin agafat ràpidament a la comedieta de pintar els joves d’Arran com a etarres. Amb Santi Vila la cosa és ben normal, tractant-se d’un polític que sempre mira pel propi interès, però que una revolucionària i antiga okupa com l’Ada criminalitzi l’acció dels joves de la CUP amb el llenguatge sentimental de les tietes d’Unió no és cap casualitat. De fet, la mobilització que voldria el sobiranisme autonomista, en cas que no se celebri l’1-O, no seria una mala notícia per a l'hiper-alcaldessa de Barcelona, que se sent particularment còmoda en la dialèctica veneçolana de les masses. Uns carrers plens de gent podria ser l’ocasió perfecta per a tornar a la retòrica vaga del 27-S: som molta gent, però és Espanya qui ens ha d’autoritzar a comptar-nos.

 

Quan els moderats s’exclamen i exageren l’acció de la CUP (vaig sentir opinadors que fins i tot fingien preocupar-se pels pobres jovenets encaputxats, per si de cas la bòfia els confonia amb gihadistes), els guardians del seny no poden dissimular el somni humit d’unes mobilitzacions disbauxades que justifiquin el seu retorn a l’ordre i a la centralitat, és a dir, al moderantisme convergent de sempre. L’enèsima trampa per tal d’evitar el referèndum serà demanar al poble que faci Maidans i Tahrirs per dissimular allò que els seus líders no han pogut fer. Afortunadament, ni la CUP ni la quitxalla d’Arran cauran en aquesta enèsima bajanada. Espero que els líders de Junts pel Sí facin el mateix. Els països seriosos posen urnes i decideixen les seves prioritats. Qui somiï amb places plenes de gent per tal de fer postals sense destinatari serà, com sempre, un dels nostres íntims enemics. 

Bernat Dedéu
Carrer Bellafila Barcelona, sense taxis Bernat Dedéu
Bernat Dedéu
Carrer Bellafila Fugir de la rambla de Catalunya Bernat Dedéu