La híper-alcaldessa Colau ha lamentat fa ben poc que entre la seixantena de nous bombers que s’incorporen enguany al cos barceloní no hi hagi cap dona i que el total de persones amb vagina sigui de només d’uns vint-i-nou exemplars. Aplaudim sonorament la queixa de la primera instància capitalina, que no només ha discutit la manca de bomberes a les furgonetes vermelles que ens espanten quan caminem amb aire metafísic mirant els ornaments boscosos de les finques de l’Eixample, sinó també l’escassa presència de dones als comandaments de la Guàrdia Urbana. Sobta que una de les primeres decisions que perpetrés l’alcaldessa en ser investida fos precisament ratificar Evelio Vázquez com a intendent de la bòfia, un ésser que de dona potser deu tenir encara la molècula d’una llàgrima causada en llegir la mort d’Anna Karenina, que el seu gerent de Seguretat i Prevenció sigui Jordi Samsó i el seu comissionat de seguretat Amadeu Recasens, un ésser amb una barba peluda que, ai las, en delata el gènere mascle.
No obstant això, nosaltres que estimem l’art del bon cinisme amb què la nostra Ada ens il·lustra a diari el pas d’activista a realpolitiker, demanem que s’acompleixi aquest desig. Volem bomberes, més bomberes, i no només perquè creiem que les dones barcelonines poden enfrontar-se a les flames com el més ardit dels nostres joves, sinó perquè creiem precisament que això d’apagar focs sempre ha estat l’especialitat de les nostres femelles. Volem bomberes al comandament, més bomberes esplèndides amb el casc lleugerament esbiaixat per la forma dels seus cabells, bomberes que ens parlin de vostè mentre ens esguarden tranquil·les i esvaeixen la fumarada que la nostra supina incompetència d’homes maldestres ha provocat a la cuina. No se m’acut una imatge més bella, ni més barcelonina de soca-rel, que una gràcil bombera assenyalant el perill a una corrua d’homes que procedeixin a obeir-la cegament; no hi ha imatge més digna que una senyora bombera agafant una mànega curulla d’aigua, esperma salvífic, guaridora de carn.
No hi ha imatge més digna que una senyora bombera agafant una mànega curulla d’aigua, esperma salvífic, guaridora de carn
Així també amb els alts comandaments de la Guàrdia Urbana, que la híper-alcaldessa Colau, si fos coherent amb ella mateixa, hauria d’expulsar de seguida per ser homenots i reemplaçar-los per dones uniformades que, arribat el cas i si cal, es fotografiessin com ella, lluint panxota d’embarassada. Volem urbanes que ens comandin la vida, certament, perquè en el fons sabem que les dones estan destinades a governar el món, una realitat palmària davant la qual els mascles, amb la nostra força bruta inepta però espantadora, hem oposat resistència d’una forma repulsiva. Cal que la nostra híper-alcaldessa reaccioni aviat, i que ho faci sobretot contra la seva pròpia política de posar mascles als comandaments de les forces d’ordre i de seguretat, perquè només quan ella abandoni aquesta forma de masclisme podrem veure dones uniformades regint la nostra bona conducta. Sí, és cert, volem veure més dones apagant focs i tombant malfactors. Volem que l’activista Ada Colau esmeni l’alcaldessa Ada Colau. Per les dones, el que calgui.