“Benvinguts al caos, perquè l’ordre ha fracassat”, deia l’escriptor vienès Karl Kraus, contemplant aquella Europa d’entreguerres que mai més se sabria tranquil·la. Ahir la quadrícula de l’Eixample va familiaritzar-se amb el caos, lluint un roig encès de contenidors en flames, amb la bòfia inundant el carrer i un omnipresent helicòpter que ja forma part de la meva banda sonora. Les protestes d’aquests darrers dies al Prat (sa tia dirà Tarradellas) i a Barcelona són una bona notícia, perquè han desvetllat una part de la població ben conscient que ni el Govern de la Generalitat ni els partits processistes són una eina útil per fer la independència. De fet, i és una pena que hagi costat un altre ull de la cara i una bona pila de contusions, hom ha pogut comprovar que l’administració autonòmica catalana (única responsable d’haver ferit la població) no té ni el més mínim domini de la seva pròpia policia. El conseller Buch diuen que ahir va fer una roda de premsa per explicar-se. Next.
Tant li fot si l’Estat aplica el 155 o no: la Generalitat, i això és el que estem veient de nou aquests dies, és una administració creada per l’Estat (amb connivència del sempre castrador nacionalisme català) que té la sola intenció de controlar la política del país. El cinisme del president Torra no consisteix (només) en el fet que es faci la fotografia en marxes per l’alliberament de la tribu, mentre després envia la pasma a cascar la gent, sinó en continuar venent la moto de poder fer la independència amb els instruments que dona la Generalitat i en un context on els ostatges d’Espanya són a presons gestionades pel govern català. La situació està fora de control però ens regala lliçons valuosíssimes: els polítics catalans no tenen por dels containers cremats, sinó de perdre el control d’una població a qui cada vegada els costa més fer xantatge. Fixeu com, des del dia de l’aeroport, les rates intentaven caçar vots pel 10-N com si la repressió policial no fos cosa seva.
El foc ens ha ajudat a veure que, en l’autonomia, mai no tindrem el poder
L’únic perill que té aquesta mobilització continuada és que els partits sobiranistes en fagocitin la força com ja van fer després de l’1-O. És important que els CDR contraprogramin la parsimònia del Tsunami i que la ciutadania deixi ben clar que es pot protestar ensems contra la injustícia del Suprem i combatre la negligència dels polítics catalans que ens han dut a aquest cul de sac. Com més sensació de falta de control tingui la Generalitat ―és a dir, com més sensació de caos tingui l’administració espanyola― més es veuran les cortines de fum que ens han tapat la vista els darrers lustres. Els partits intentaran refredar el mambo al carrer per continuar amb els seus anhels de pacte amb Espanya (tenen la secreta intenció que l’Estat els permeti començar a alliberar els presos com més aviat millor), o enganyar-te de nou fent creure que el teu vot al Congreso pot canviar alguna cosa. Quan a Madrid, com ja sabem, només s’hi pot anar a fer de Duran i Lleida.
Ahir Barcelona semblava sumida en el caos, però recordeu que sovint l’ombra del desordre fa brollar idees que en un entorn de calma serien impensables. El foc ens ha ajudat a veure que, en l’autonomia, mai no tindrem el poder. I fixeu-vos si les flames són boniques i permeten veure allò més bell, que ahir Barcelona festejava la seva ira mentre Javier Cercas rebia el premi Planeta en una de les poques operacions d’estat, xarona i patètica, que Espanya encara es pot permetre a Catalunya.