Una ciutat és aquell tros de terra on es viu a diari la lluita traumàtica entre novetat i desaparició. Barcelona no seria ella mateixa si als saraus post-olímpics com ara el Mobile World Congress –amb tot el seu estol de cretins inventors d’apps que es passegen per la ciutat, abellits amb etiquetes congressuals al coll- s’hi sumés de tant en tant la indignació per algun quelcom en vies d’extinció, especialment si es tracta d’un d’aquells establiments que els cursis anomenen emblemàtics. La darrera amenaça de la tirania del nou sobre el vell ha caigut sobre les nostres carismàtiques xurreries. Molts xurrers barcelonins es jubilen i la normativa municipal només els permet cedir la seva llicència a familiars propers. Farts d’haver aguantat tota la vida amb els pares pencant diumenge i tufant a oli fregit, els descendents de xurrers frisen per fer-se pilots d’avió o agents borsàtils. Lentament, Barcelona ha passat de setanta a una simple vintena de xurreries.

Els xurrers barcelonins han demanat un canvi en la normativa, amb més flexibilitat per traspassar les llicències, i aquest humil ciutadà de la Rosa de foc se suma a l’exigència per solidaritat i egoisme: solidaritat amb un ofici que els noranta va popularitzar les parades de menjar abans que els hipsters inventessin la mariconada aquesta dels food trucks, i egoisme despullat i simple de ciutadà golafre, pel qual els concerts a l’Auditori no serien el mateix sense l’oloreta seductora de la Xurreria Argilés, tocant al metro Marina, i les nits al Camp Nou molt menys calòriques si no hi hagués La Xurre al carrer Arístides Maillol. Els xurrers són els bàrmans de la matinada i les seves paradetes són el darrer homenatge a la ressaca que té la nostra avorridíssima ciutat. Un xurro és la mirada magnànima d’un pare que cedeix a la glotonia dels infants, l’esgrima dels dits d’una parella que barreja la farina i el sucre amb els seus petons de capvespre.

Hiperalcaldessa, ajudi a mantenir i posar més xurreries als carrers, que les urnes ja les posarem nosaltres

L’Ajuntament i la nostra hiperalcaldessa no només haurien de canviar la normativa vigent per regalar tranquil·litat als xurrers, sinó fomentar un concurs duríssim i exigent pels professionals que optin a les noves llicències; així Barcelona no només tindria xurrers carinyosos amb el poble, sinó doctes en idiomes i en tota mena d’afers. Una ciutat ha de generar felicitat i no hi ha res de més beat i de més joliu que una bona paperina de xurros, xurros desafiant la dietètica insofrible dels foodies vegetarians, xurros que obliguin a xarrupar-se els dits oliosos curulls de sucre, xurros de xocolata que duguin de corcoll a totes les bugaderes de la ciutat. Hiperalcaldessa, ajudi a mantenir i posar més xurreries als carrers, que les urnes ja les posarem nosaltres.  

Bernat Dedéu
Opinió Sense data, Fachin Bernat Dedéu